Més raons per a la independència (i II)

(Publicat a “El Punt Avui” el 27-Mai-14)
A ‘Més raons per a la independència (I)’ (El Punt Avui, 22-Abr-14) varem començar aquesta llista no exhaustiva de raons que fan recomanable la independència del nostre país, més enllà dels motius econòmics i identitaris, i més enllà de quin sigui el model social que finalment s’hi acabi adoptant. Ara la completem:
 
5.- Influència mundial: Està clar que els països petits, com ho serà el nostre, no poden empènyer-ne d’altres a fer res. Però el que si poden fer, és adoptar polítiques innovadores en qualsevulla area, que compleixen una funció capital: la de servir d’exemple de que són possibles, i amb això, demolir l’argument habitual dels negacionistes, de que no ho siguin. Als països petits els resulta molt més fàcil que als grans poder prendre aquesta mena de decisions, novament mercès a la a seva major homogeneïtat. Anys enrere varen ser els països escandinaus, amb les seva socialdemocràcia, demostrant que el mon no havia de triar només entre capitalisme i comunisme. Avui en segueixen donant exemples amb polítiques com la danesa “flexicurity”, a on un gran pacte social bescanvia flexibilitat laboral per més xarxa social per als que perden la feina.
 
6.- Connexió directa amb el mon: si un col·lectiu de catalans decidit intentés empènyer un canvi de política, posem medi ambiental, per tal de poder servir d’exemple a altres països, ara mateix es trobaria amb que ha de convèncer prous col·lectius i gent com per a impulsar el canvi a tot l’estat espanyol. És evident que una tal empresa, tot i ser molt difícil en qualsevol cas, tindria moltes més possibilitats d’èxit si “només” s’hagués d’aconseguir un tal nivell de convenciment únicament a Catalunya. La situació actual nega la possibilitat de poder ser agents de canvi a aquells que tinguin la inquietud de ser-ne.
 
7.- Biodiversitat de nacions: Cada nou estat independent incrementa la “biodiversitat” d’estats, i això és molt bo per al conjunt de la humanitat. Jared Diamond, a “Armas, Gérmenes y Acero” (DeBolsillo, 2007) explica que un gran actiu de la humanitat ha sigut el fet de que a Europa s’hagi mantingut a través dels segles com un conjunt molt divers de nacions, totes molt geloses de la seva independència, perquè això ha permès que es poguessin dur a terme, i experimentar amb, multitud d’opcions polítiques i socials, i així poder veure a la pràctica quins són realment els millors models. Sobre el paper, els països grans ho tenen molt millor perquè poden galvanitzar una gran quantitat de recursos i focalitzar voluntats i polítiques però, en realitat, a llarg termini, com que les decisions col·lectives són úniques, tenen un risc extrem de descarrilar si són les incorrectes. Un gran exemple d’això és la sanitat als Estats Units: el sistema actual exclou un de cada set ciutadans, a pesar de gastar en sanitat el doble en % del PIB que Noruega o Suècia. I això per no parlar de quan les decisions depenen d’un grup reduït de persones: l’imperi xines cap a finals del s. XV va decidir tancar-se en ell mateix en considerar, com era cert en aquell moment, que la resta del mon no els hi arribava ni a la sola de la sabata. Fruit del seu aïllament altiu, al s. XIX, varen ser ells que varen haver d’agenollar-se davant de les potencies europees del moment. Un segon exemple, també a Xina, varen ser les tràgiques decisions polítiques de Mao, com el Gran Salt Endavant, que varen condemnar a milions de xinesos a morir de gana, i el país a un nou retrocés inaudit en tots els fronts.
 
Ara només cal que realment desitgem la independència tant com per a agafar-nos-la, a pesar de tots els entrebancs que ens sortiran al pas. Com s’ha dit abastament, els drets no es demanen: s’agafen.