Lliçons

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a “El Punt Avui” el 09-Feb-16)
La realitat s’ha mogut i el bloqueig que ha viscut la política catalana d’Octubre a Gener, aviat semblarà un passat llunyà. No obstant, un cop els fets ja han passat, aquests ens ofereixen l’oportunitat d’haver vist què feien, i no què deien, els seus protagonistes. I en podem extreure valuoses lliçons perquè, com deia el bestseller, “pels seus actes els coneixereu”. Vagi per endavant, que totes les actuacions que hem vist han estat sempre escrupolosament dins de la legitimitat del que tots els actors podien fer. Però el propòsit ara és extreure lliçons per a futures ocasions.
 
La primera lliçó que hem après és que la CUP, malgrat la impressió que n’hagués pogut tenir l’electorat independentista a les eleccions del 27-S, a l’hora de la veritat, va posar un objectiu de l’eix esquerra-dreta, la decapitació política d’en Mas, davant d’avançar cap a la independència de Catalunya. En altres paraules, la mateixa priorització d’objectius que CSQEP, si bé aquests ho varen fer de manera explícita i inequívoca. És cert que la CUP ha mostrat dues ànimes molt diferents durant aquest temps però, comptat i debatut, ha prevalgut una sobre l’altra. I ara, en futures conteses electorals, sabem perfectament què esperar de la CUP, i quines són les seves prioritats.
 
La segona lliçó l’hem après d’en Mas. Quan l’avenç del procés ha requerit que fes un pas al costat, ell ha fet bones les seves promeses, i l’ha fet, encara que fos a costa de renunciar a la legítima possibilitat d’esdevenir novament President de la Generalitat.
 
La tercera l’hem après d’ERC. La mateixa ERC que tant es va desorientar durant els temps del tripartit, a on va posar l’eix ideològic per davant de l’eix nacional, i que tant durament va ser castigada a les urnes per aquest motiu, durant aquests mesos de discussions s’ha mantingut ferma en el respecte als pactes establerts, mostrant un remarcable sentit d’estat, quan ha tingut totes les temptacions i tots els motius per a postular-se com una alternativa a l’escac entre la CUP i Mas. Una esplèndida i encoratjadora lliçó per al futur.
 
La quarta i darrera lliçó ha sigut aprendre els límits de l’assemblearisme, una praxi amb un gran atractiu romàntic. Efectivament, hem comprovat que el govern d’un país com Catalunya no es pot dur a terme de forma assembleària, perquè la presa de decisions pot alentir-se tant, com per a esdevenir paràlisi en la pràctica. Malauradament estem acostumats a uns partits polítics que es governen des de dalt, ignorant de forma gairebé absoluta els desitjos i el pensar de les bases, llevat de moments de transició o reforma sobtada, i això dona a l’assemblearisme el seu principal atractiu. No obstant, aquesta no és necessàriament l’única forma com els partits polítics poden funcionar. En altres països a on la democràcia és més madura, els partits polítics paren molt més esment a les opinions de les bases. I no ha res que impedeixi que aquestes puguin ser la font principal de doctrina per als dirigents del partit. El fet que aquesta no sigui la praxi avui a Catalunya, no vol dir que no pogués ser perfectament possible. Un tal funcionament combinaria l’efectivitat en la presa de decisions amb la renovació constant del programari dels partits a partir de les aspiracions de les seves bases.