(Publicat a “El Punt” el 31-Mai-08)
Sovint sentim parlar del dèficit fiscal català però, estem copsant quina és la veritable magnitud de la tragèdia? Aquest article no pretén atènyer exactituds científiques sinó presentar una visió de conjunt utilitzant aproximacions, en gran part perquè les xifres exactes són ocultades pels governs de Madrid, i per això només utilitza, literalment, 4 percentatges i dades del 2003. Com veurem, les conclusions són rotundes, i no es veurien afectades per els matisos que les xifres exactes poguessin introduir. La font documental principal és el llibre del prof. Ramon Tremosa “Veritats contra mentides”, Ed. 3 i 4. Les dades i el rigor són seus, les aproximacions i les errades, si n’hi ha, són meves.
Quan es compta bé (criteri de flux monetari: els salaris dels funcionaris es comptabilitzen com gastats allí on treballi el funcionari, encara que es suposi que fa feina per tot l’estat espanyol; i correcció de l’efecte seu: la majoria de les grans empreses paguen l’Impost de Societats a Madrid, encara que la majoria del benefici es generi fora de Madrid) el dèficit fiscal de Catalunya va ser del 14% del seu PIB: de cada 100 € que es generen de riquesa a Catalunya, 14 se’n van per a no tornar.
Alhora, els estats moderns no es queden sinó una part de tots els diners que generen els seus ciutadans: totes les administracions que cobren impostos a Catalunya es varen quedar un 41% del PIB. Així, en realitat, el dèficit fiscal equival a un 34% (14/41) de tots els impostos recaptats als catalans. De cada 100 € que paguem com a impostos, n’hi ha 34 que se n’han anat per sempre més. 34!!!!. Més de 1 de cada 3!!
Però és que, endemés, una gran part dels impostos s’han de gastar forçosament en conceptes predestinats i imprescindibles, com les despeses de sanitat i educació (amb les seves despeses de personal), els pagaments de pensions, etc.. És a dir, per a “fer bullir l’olla”. Això fa que els diners de “l’alegria”, els de les inversions públiques, aquells que fan que un país vagi millor un any que l’anterior, i vagi millor una dècada que l’anterior, aquests, siguin molt més reduïts: a l’estat espanyol representaren un 4% del PIB.
Com que el 14% del PIB dels nostres impostos que no torna és molt superior al 4% del PIB de les inversions escomeses en promig amb els impostos, això significa que l’estat espanyol no tant sols ens té amb unes inversions raquítiques i insuficients, sinó que també ens cisa per tots els costats imaginables i imaginats: menys personal i material de sanitat i educatiu per càpita; excloent-nos de la majoria de les partides d’inversió menor (renovació d’equipaments, formació de personal, despeses de representació, centres de recerca, equipament militar i policial, beques, inversions en obres d’art, etc..) que els diferents ministeris tenen disgregats i emmascarats als seus pressupostos; i així fins a arribar al total del dèficit. Els hi sona aquest dèficit inversor: carreteres, autovies, TAV, rodalies, aeroports, ports, etc…? Quantes vegades no hem sentit que els professionals que col•laboren amb la Generalitat ho han de fer per militància, mentre amb l’estat espanyol els medis i els diners estan disponibles a cabassos?
En altres paraules, som desposseïts no només d’aquelles inversions que podrien millorar el país per a nosaltres, els nostres fills i les generacions futures sinó també de totes aquelles inversions menors que permeten dur a terme de manera continuada iniciatives diverses; estem escanyats en totes aquelles prestacions que per simple equitat entre individus (sanitat, educació, etc…) ens correspondrien en igualtat de condicions amb tots els ciutadans de l’estat espanyol i no podem tenir una cura correcta dels catalans més desafavorits. Els nostres pobres i les nostres generacions futures paguen una factura desmesurada als territoris que l’Estat espanyol ha decidit afavorir a costa nostra.
Aquests números, com veiem, no son complicats de calcular. Llavors com pot haver-hi algun partit polític que, si debò és preocupa pels seus ciutadans, no faci pedagogia continua a Catalunya d’aquest inacceptable estat de coses, per tal de que tots en siguem conscients i no visquem anestesiats mentre ens furten el futur i la cartera? Que pretengui fer polítiques socials serioses en aquest estat de coses, si mai no hi haurà diners per anar enlloc? Perquè evidentment, aquest tema si que “interessa a la gent”. De fet, és “EL” tema que interessa a la gent, en siguin o no conscients.
La conclusió obvia, és que qualsevol partit polític que no tingui com a absoluta prioritat resoldre o, com a mínim, denunciar aquest estat de coses, és que realment no es preocupa pel benestar dels seus ciutadans, digui el que digui la seva retòrica oficial, sinó que defensa i serveix altres interessos i objectius.
