(Publicat a “El Punt” el 17-Jul-08)
Repetits governs catalans han provat, i molts catalans de bona fe creuen en, la pedagogia a l’estat espanyol com a medi per a eradicar els tòpics instaurats sobre Catalunya. Ben clarament, fins avui, aquesta pedagogia no ha servit per a res. I, si bé és cert que hi ha una Brunete mediàtica que treballa nit i dia per alimentar els tòpics, el problema insoluble rau en la manca de voluntat d’escoltar. No per part de tothom, evidentment, però si per part de molts massa.
Un demòcrata espanyol de debò, que cregués que tots els habitants de l’estat espanyol mereixen equitat, davant de les reclamacions catalanes sobre el dèficit fiscal diria: “Ja n’hi ha prou de discussions demagògiques. Fem públics els càlculs acurats de les balances fiscals i llavors discutirem civilitzadament a partir d’uns fets objectius”. En comptes d’això, els governs de Madrid s’han negat a obeir els successius mandats del Parlament espanyol de publicar les balances fiscals, i no sembla que aquesta flagrant violació dels principis democràtics hagi generat una gran indignació als demòcrates espanyols (ha costat anys i panys arribar a la publicació que recentment ha fet el govern de Zapatero). És que no hi ha tants demòcrates o és que es més agraït mirar cap a una altra banda per a no trobar respostes incòmodes? Com pot algú dir-se demòcrata, i no voler justícia i equitat per a tothom?
Un segon exemple igual de flagrant, és el del castellà a Catalunya. Aquest és un altra tema recurrent davant del qual un demòcrata espanyol de debò tornaria a dir: “Ja n’hi ha prou de discussions demagògiques. Vaig a buscar fonts documentades i creïbles que em donin una visió objectiva del que passa, per tal de formar-me un criteri realista i informat”. Això és ben palès que, per a molts espanyols, no ocorre, car aquest és un tema a on tothom que volgués obtenir una visió objectiva, la té a l’abast de la ma. I un cop tenint una visió objectiva, no hi hauria mai més cap espai per a aquesta falsa polèmica. Com que és evident que la polèmica té una salut de ferro, cal concloure que, per a tots els que hi combreguen, no s’ha produït aquest gest d’informar-se d’una font objectiva.
I, tanmateix, com hem dit, aquesta no podria estar més a l’abast de la ma. Efectivament, cada any hi ha un autèntic exèrcit d’ambaixadors de Catalunya que s’escampa per tots els racons de l’estat espanyol, constituït per catalans que no nasqueren a Catalunya (ells o els seus pares) i que tornen al poble o ciutat a on hi tenen les arrels familiars. Totes aquestes persones saben perfectament quina és la situació del castellà i del català a Catalunya i, tret de quatre exaltats que obtenen ressò a la Brunete mediatica, en donarien bona fe i volatilitzarien les mentides (dir que el castellà és perseguit a Catalunya és mentida) que tant malintencionadament s’escampen sobre aquest tema. Jo he preguntat explícitament en els casos en que m’ha sigut possible i, sense que tingui cap validesa estadística, sempre m’han contestat que, o no es toca el tema o, més simplement, no se’ls volen creure. Com una mostra més, el president Montilla, espanyolista honest i convençut, s’ha pronunciat ben clarament sobre ambdós temes, i això tampoc sembla que hagi servit de gaire rés.
És comprensible que no es creguin als que fem pudor de sofre i tenim banyes i cua, però que no es creguin a aquells amb els quals varen compartir la infància, és la constatació més sòlida possible de la manca de voluntat de voler escoltar i el certificat de defunció de la pedagogia. En conclusió doncs, la pedagogia cap a qui no vol escoltar no servirà mai d’absolutament rés, i lo important és que ens en adonem quan abans millor i l’esborrem de la llista d’opcions a seguir, perquè el que sí aconsegueix aquesta mena de pedagogia és fer-nos perdre l’escàs temps i energies de que disposem perseguint quimeres, i ens impedeix centrar-nos en alternatives realment efectives.
Entre d’altres, en fer pedagogia a Catalunya. La realitat és que l’estat espanyol ens espolia econòmicament, fomenta el sentiment anticatalà i les traves contra la nostra llengua, utilitza el sistema judicial com a martell per a acabar de reblar el clau polític i no hi ha cap àmbit a on, amb més o menys intensitat, no treballi activament per a l’eliminació de la diversitat nacional.
L’únic motiu que permet la continuïtat d’aquest estat de coses és que a alguns catalans això els espanta i prefereixen mirar cap a l’altra banda, altres no en són conscients, a d’altres els hi és indiferent, i una gran majoria exhibeix, amb diferents proporcions, un còctel d’aquestes tres actituds. La pedagogia, per si sola, no canviarà tot això, però pot ser el fonament que faci que tots puguem compartir unes mateixes dades i una mateixa comprensió dels fets, a partir de les quals puguem començar els debats, i prendre les decisions, que ens calen. Com en tantes coses, la pedagogia, ben entesa, comença per un mateix.
