(Publicat a “El Punt” el 29-Oct-08)
Podem els catalans aprendre quelcom d’aquests simpàtics parents llunyans de la raça humana, els ximpanzés? Al mon hi ha moltes línies de recerca dedicades a intentar respondre una qüestió que ens toca a tots molt de prop: Si essers humans i primats som tant propers a dins de l’arbre genealògic de les especies i, per tant, des d’un punt de vista darwinià, les nostres possibilitats eren tant similars, quina ha sigut la capacitat que ha fet que nosaltres haguem pogut construir societats complexes i ells no?
Un equip de Harvard liderat pel Marc Hauser ha avaluat si la paciència podia ser aquest factor diferencial. Aquí s’entén per paciència la capacitat de diferir una estona una gratificació per tal d’obtenir-ne una de més gran (un raïm ara o tres raïms d’aquí a dos minuts). Els resultats han confirmat que els ximpanzés tenen paciència i que, de fet, són força més pacients que els humans. Així doncs, aquesta no pot ser la capacitat diferencial.
Un altre equip, aquest del Max Planck Institute i liderat per Keith Jensen, ha avaluat si la capacitat diferencial podria ser el sentit d’equitat o de justícia, entès com la capacitat d’esperar rebre un tracte just i equitatiu per part dels congèneres. En el cas dels humans, l’experiment consistia en un joc per a dues persones, en el qual a una de les dues se li dona una quantitat de diners sobre la qual pot fer una certa oferta de repartició a l’altra, sense cap condicionant (tant li pot proposar una distribució 50-50 com una 99-1), amb la condició de que, per a poder quedar-se amb la seva part, cal que el receptor accepti la distribució proposada. Cas d’acceptar, els diners es reparteixen segons la proposta. Cas de no acceptar, tots dos es queden sense res (l’experiment amb els ximpanzés és òbviament diferent, però verifica el mateix principi).
La teoria econòmica clàssica prediria que el receptor hauria d’acceptar qualsevol oferta de distribució, car qualsevol cosa, per petita que sigui, és molt millor que res per al individu receptor,. El resultat sorprenent de l’experiment és que, mentre que els ximpanzés sempre accepten qualsevol oferta, per miserable que sigui, els humans no. De manera absolutament consistent i repetitiva hi ha ofertes “llindar”, (més o menys situades en un 80-20), per sota de les quals les ofertes són universalment rebutjades. Es prefereix perdre-ho tot, que acceptar un tracte palesament injust.
No ofèn gens el intel•lecte el pensar que, per a construir una societat complexa, és imprescindible assegurar que la majoria dels tractes seran fins a cert punt equitatius. Altrament, es impossible construir el mínim sentit de cohesió i de respecte a les normes bàsiques de convivència i conducta (que moltes vegades ni són ni explicites, de tant essencials que ens són) que són fonamentals per a construir una societat tan complexa i interdependent com la nostra.
Però és que aquests investigadors apunten a aquesta com la “killer app” (innovació revolucionaria) de la raça humana: la que li ha permès emprendre aquest camí tant diferent de la resta de les especies vives. Per implicació, la seva absència seria un torpede directe a la línea de flotació de les societats humanes.
I és en aquest punt quan ve al cap, de manera dolorosament clara, el paper dels polítics catalans en la negociació de l’Estatut (la parodia de negociació de l’aplicació de l’Estatut que estem patint darrerament, només confirma que tenen un conveni secret amb els guionistes de Polònia per a fornir-los sense parar de guions hilarants).
Es obvi que aconseguir els mínims necessaris per a assegurar el progrés material dels seus pobles és una responsabilitat fonamental dels seus representants (amb la crisi actual i la que vindrà, a on es tensarà al màxim la capacitat de les societats d’aguantar i d’oferir una xarxa als seus conciutadans més desfavorits, és posaran en evidència encara més clamorosa les vergonyes del espoli al qual estem sotmesos), però és que, segons la línea de recerca aquí esmentada, la pràctica habitual i reiterada dels nostres polítics d’acceptar qualsevol tracte, per miserable i insuficient que sigui, no tant sols representa una abdicació en un capítol bàsic, sinó que estaria directament retirant pedres d’un (el?) pilar fonamental dels que possibiliten la mateixa existència com a societat estructurada.
Si les catalanes i els catalans ens en volem sortir, és imperatiu que els nostres polítics deixin de fer el ximpanzé. De manera fulminant.
