- Publicitat -
Sens dubte, a molts els agradaria pensar que el procés sobiranista divideix a Catalunya. No és la meva percepció. En aquestes dates de Nadal, propícies a la retrobada amb amics i familia, no mancava “el tema” en les llargues sobretaules. Per descomptat, com a la vida normal, no exisitia la unanimitat, més aviat al contrari. Alguns expressaven la seva voluntat de votar no, altres l'estranya via intermitja generada per contentar a qui ha vist fracassat el seu intent d'una Espanya plurinacional del “sí-no”, altres tenien decidit n votar perquè no se sentien atrets. Finalment, potser més de la meitat, manifestaven sense recances el seu “sí-sí”. Probablement aquests són els més convençuts, atès que sostenen (i els fets els avalen) que no hi ha altra alternativa viable. Podríem pensar que aquesta diversitat d'opinions podria portar al conflicte, tanmateix qui sosté aquesta tesi, desconteix tot sobre la situació interna al nostre país. Pensar diferent no comporta cap rivalitat ni recel. Al contrari, entre els partidaris del no o els dubtosos, es percep una acceptació de la decisió majoritària, potser amb la molèstia de la incertesa, encara que amb la voluntat de participar activament en la construcció del nou estat.
Pesa, sens dubte, el fet que la permanència a Espanya comporta la fallida. I no em refereixo a la fallida econòmica, sinó a la moral, atès que ésser espanyol en plena dictadura del PP resulta ser terriblement desmoralitzador. El “no”, el “sí-no” i el “no votaré” és més un posicionament més sentimental que pràctic. Tothom que no habita a la banda alta de la Diagonal sap que amb la independència no perdrà res, o que fins i tot, pot sortir guanyant, moralment i material. Tanmateix els fa mal, no tant la independència de Catalunya com la impotència d'Espanya per resultar atractiva i seductora, la impossibilitat de reinventar-se per a acomodar la diversitat. La idea que estan perdent un país que, mercè al fanatisme postfranquista de conservadors i l'estupidesa ccòmplice de socialistes, es dissol ràpidament. Molts de qui se senten espanyols per origen, identitat, lligam emocional podrien sentir-se còmodes amb una Espanya democràtia, oberta, plurilingüe, pluricultural… i tanmateix tenen rere seu una Espanya real, individualista, desigualitària, latifundista, oligopòlica, casposa, la “cerrazón” de la qual vers allò que és diferent ha estat transmutat en el principal símbol identitari.
Els partidaris del “sí-sí” estan, en canvi, contents, decidits, optimistes. Això no significa que siguin ingenus, al contrari. Són conscients de les dificultats, amb joc brut i cartes marcades amb què es jugarà al tauler polític i diplomàtic. Per això solen ser discrets i prudents en les sobretaules de Nadal on conviuen diversitat d'opinions. La norma és el respecte. Són conscients que la Catalunya-estat es forjarà amb entusiastes i reticents, amb persones que se senten catalanes, que se senten espanyoles, i sobretot (potser la majoria) que tant se'ls en dóna, i contemplen en tot cas el nou estat com a oportunitat per fugir del desastre espanyol; de les castes de la tribuna del Santiago Bernabéu; dels antiabortistes de Rouco i Galladón; de la fúria privatitzadora d'Aguirre-González; de l'estupidesa tauromàtica de Wert i del tovisme còmplice de Pérez Rubalcaba
Catalunya, contràriament als desigs ulsteristes del PP, no està ni estarà dividida. Bàsicament perquè l'espanyolitat o catalanitat sentimental no s'oposa als interessos comunis d'una població summament barrejada, que no té consciència de pertàner a un grup, sinó a múltiples identitats, i que en tot cas, comparteix voluntats. Dividir a Catalunya, objectiu expressat pel gran dinamitador d'Espanya José María Aznar, és confondre el somni amb la realitat, el desig indecent amb la complexitat; la propaganda, amb el fet
Els partidaris del “sí-sí” estan, en canvi, contents, decidits, optimistes. Això no significa que siguin ingenus, al contrari. Són conscients de les dificultats, amb joc brut i cartes marcades amb què es jugarà al tauler polític i diplomàtic. Per això solen ser discrets i prudents en les sobretaules de Nadal on conviuen diversitat d'opinions. La norma és el respecte. Són conscients que la Catalunya-estat es forjarà amb entusiastes i reticents, amb persones que se senten catalanes, que se senten espanyoles, i sobretot (potser la majoria) que tant se'ls en dóna, i contemplen en tot cas el nou estat com a oportunitat per fugir del desastre espanyol; de les castes de la tribuna del Santiago Bernabéu; dels antiabortistes de Rouco i Galladón; de la fúria privatitzadora d'Aguirre-González; de l'estupidesa tauromàtica de Wert i del tovisme còmplice de Pérez Rubalcaba
Catalunya, contràriament als desigs ulsteristes del PP, no està ni estarà dividida. Bàsicament perquè l'espanyolitat o catalanitat sentimental no s'oposa als interessos comunis d'una població summament barrejada, que no té consciència de pertàner a un grup, sinó a múltiples identitats, i que en tot cas, comparteix voluntats. Dividir a Catalunya, objectiu expressat pel gran dinamitador d'Espanya José María Aznar, és confondre el somni amb la realitat, el desig indecent amb la complexitat; la propaganda, amb el fet
Publicitat
