L’estranya estratègia unionista

El passat cap de setmana, la plana major del PP va desembarcar a Barcelona per celebrar una conferència política. Organitzat a partir de pràctiques de qui considera que es troba a territori hostil (només podien assistir gent convidada o periodistes acreditats), se suposava que havia de servir per explicar l’estratègia del partit per neutralitzar el creixent (i qui sap si hegemònic) sentiment sobiranista del país. La cosa començà a prometre a partir del moment en què el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro anuncià que deixarien de publicar balances fiscals, i que aquestes serien substituïdes per una perífrasi inacabable que sonava a eufemisme tècnic. En altres termes, que, atès que veien que el dèficit fiscal català esdevenia un problema denunciat entre els cercles empresarials catalans, la solució era ocultar-les del tot, amagar-les sota l’estora, o millor encara, tapar-se el cap amb un drap i fer veure que no escoltava. De fet, l’expressió de Montoro mentre tractava d’explicar el què i el perquè a en Toni Cruanyes, al Telenotícies Vespre, era tot un poema. Feia la mateixa expressió d’aquells alumnes a qui fas un examen oral i que no ha estudiat en tot el curs, entre altres coses perquè està orgullós de la seva ignorància.
L’endemà, el plat fort. La negació del problema, i els catorze fulls de competència lectora del president Rajoy (hi ha travesses per esbrinar qui va escriure el discurs. Jo aposto pel Jorge Moragas). Missatge: no, no i no. No a tot, no a alguna cosa, no a poquetes coses. I l’argument inapel·lable en el món de la dialèctica i la retòrica: por encima de mi cadàver (polític, s’entén).
Aquest conjunt de circumstàncies ens aporten informacions interessants. Primera, no tenen cap pla, potser perquè l’únic pla realista per evitar la independència passa per acceptar la consulta, i fer una oferta prou atractiva (un concert basc, un estatus d’estat lliure associat, una imaginativa fórmula jurídica i política) per tal d’entabanar bona part dels votants. Segona, la reunió, blindada com un búnker, esdevenia un missatge a l’interior d’Espanya, una expressió que no permetrien cap canvi substantiu, un exhibicionisme de fermesa (que només revela una profunda fragilitat. Tercera, en el fons, Rajoy i el PP no mana. La seva inexistència d’alternatives reals, la cerrazón, aquesta voluntat per mostrar al món l’immobilisme, demostra que els poders profunds del país estan absolutament desconcertats, que no poden fer cap gest, i que no estan disposats a iniciar-lo, perquè un canvi en l’estructura territorial i fiscal de l’estat els obligaria a desmuntar les seves SICAVs i els seus privilegis intocats des de 1939. O el que és el mateix, el seu desplaçament de la piràmide social.
Hi ha un altre factor prou significatiu. El franquisme sociològic, el que manté bona part de l’estructura empresarial (per emprar algun qualificatiu), administrativa, mediàtica, ha fonamentat bona part de l’hegemonia castellana en un discurs hostil contra la diferència, en general, i contra els “súbdits” espanyols que gosen expressar-se en català (com molt bé han comprovat a Ses Illes, al País Valencià i la Franja. La solució intel·ligent (una contraoferta, que acceptés la consulta) implicaria el reconeixement tàcit de Catalunya com a nació. I això és com demanar a un fonamentalista musulmà que existeix més d’un Déu. Per tant, psicològicament estan inhabilitats per preservar la unitat de l’estat.
Resulta, alhora, terriblement significatiu, el degoteig de desercions dins del PP, entre els sectors més reaccionaris. La seva ala ultra comença a desmarcar-se en alternatives que recorden la ultradreta hongaresa antisemita, o els nostàlgics falangistes grecs. Gent que continua pensant en termes d’hegemonisme i puresa nacional. Després d’haver estat alimentats pel Partit Únic (un PP que aplega les diverses famílies franquistes del 1975, incloses les més liberals) en el seu sentit més autoritari i hegemonista castellà, se senten abandonats per la sospita que al final hi haurà pacte. De fet, les pròpies maniobres internes (com els gestos desesperats de Ruiz Gallardón per arrossegar un partit complex vers els postulats més reaccionaris també ens indiquen les tensions a dins les famílies conservadores). Certament, la independència de Catalunya pot ser un veritable regal per als espanyols intel·ligents, que dividits i silenciats, podrien tenir l’oportunitat d’una crisi interna per alterar els equilibris interns de poder d’una Espanya que encara, jurídicament, econòmicament, políticament, continua lligada al franquisme.