Opinió amb independència. Divendres, 15 de desembre de 2017 01:25 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Xavier Diez


Economia i societat doble fletxa Dilluns, 21.4.2014. 11:04 h

Tot gestant alternatives


Comparteix







Etiquetes

Diumenge passat vaig anar per primera vegada a una xerrada feta per David Fernández. Ja ens coneixíem feia un temps, via telemàtica, quan ocasionalment vam col·laborar en algun número del Setmanari La Directa. A més, ens llegíem mútuament, cosa que també representa una fórmula de coneixement. Com és obvi, també havia vist alguna de les seves intervencions públiques als mitjans de comunicació, tanmateix en l’espectacle polític no hi ha res tan intens com el directe i la presencialitat, terreny que domina a la perfecció.

La xerrada abordava la qüestió de l’economia social, en els diferents vessants i perspectives en què s’intenta bastir una alternativa viable i pragmàtic al capitalisme real. Fernández no decep mai, i encara que se’l percebia cansat (mai no agraïm prou el paper d’aquells disposats a desgastar-se per nosaltres) va saber transmetre un estat de la qüestió, com tots confosos i farcit de contradiccions, del que s’intenta forjar en un moment de recomposició política i social.

En aquests dies de Setmana Santa, que com ja comentava ahir, imposen dosis de reflexió i monòlegs interiors, és bo parar-se a pensar sobre com està canviant el panorama social, i sobretot, el de les idees. A mitjans noranta, en ple naufragi de l’esquerra de referents marxistes, i la imposició del panorama neoliberal, érem quatre matats els qui qüestionàvem aquest estat de coses (en David i jo entre ells). En el meu cas, fins i tot, vaig ser algú dels primers socis d’ATTAC, que ja sospitàvem que tindrien tempestes llatinoamericanes si resseguíem aquest camí de desregulació i anòmia político-social. Entre tots plegats havíem establert un discurs sòlid de crítica contra aquesta etapa de capitalisme financero-especulatiu que es comportaria com un tumor descontrolat que faria metàstasi al voltant del cos social. Tanmateix, com ho era també aleshores el discurs de la independència, encara era a les beceroles i mantenia grans dificultats per arribar més enllà d’estrets cercles socials i intel·lectuals. I és ara, precisament en un moment en què el món acadèmic i intel·lectual ha degenerat en una mena de puticlub on el pensament és segrestat, les idees es compren i es venen, i els ideòlegs es lloguen, quan des dels marges, s’està gestant una nova ideologia, un nou paradigma, alhora interpretatiu i propositiu.

Jo ja sé que parlar de futur i possibles evolucions de fenòmens socials i ideològics sempre resulta més que compromès. Que l’error de càlcul és el destí més lògic quan s’especula al voltant de com aniran les coses. Tanmateix, percebo que aquelles idees inicials han madurat, han crescut i s’han estès. Que, si més no, s’està gestant una alternativa viable al capitalisme, on es combina tradició i innovació, com passa amb les idees exitoses. Amb la tradició, per exemple, dels moviments igualitaristes sota fórmules diverses, com pot ser la trilogia republicana, o el llegat de rebel·lió i ordre llibertari. I alhora, elements innovadors, com l’horitzontalitat en la gestió i formulació d’iniciatives, fruit, en certa mesura, de la millora evident dels sistemes educatius i de la facilitat amb què circulen les idees i la comunicació.

En altres termes, tinc la impressió que s’està formulant un consens anticapitalista. Un consens favorable a la idea d’un principi simple: repartir. Repartir el treball i la riquesa. Una revolució creativa, en tant que té la capacitat d’incorporar a amplis sectors socials, i alhora destructiva: la idea de limitar per dalt la capacitat d’acumulació. Eradicar, per exemple, les diferències salarials excessives. Alguns, com els suïssos, ja han fet un primer intent, en base a la correlació 12:1, és a dir, que cap assalariat pugui percebre en un mes allò que el més humil dels treballadors pugui guanyar en un any (i això prové d’una societat profundament conservadora com és l’helvètica). Una altra, que podríem afegir, és la convicció que cal limitar el patrimoni dels més rics a un nivell raonable. Un nivell que es podria acordar de manera arbitrària, per exemple, un milió d’euros màxim en béns mobiliaris i immobiliaris. I, la resta, al fons comú que faci factible una vida digna per a tothom. En altres termes, per preservar la democràcia, cal desposseir d’allò que un individu no pot gastar-se ni volent, el patrimoni del qual només obeeix a la idea de corrompre la democràcia per evitar-ne el seu exercici. O la idea de l’autogestió dins les empreses. O el principi que només podrem eradicar la desocupació si imposem una jornada màxima de trenta hores setmanals, o col·lectivitzar aquelles empreses que històricament han defraudat la ciutadania des de les trampes fiscals. O el principi que cal expropiar la banca per fer servir una política monetària al servei del benestar ciutadà.

En David Fernández va aconseguir aplegar un centenar de persones un diumenge de rams a la ciutat de Girona. La setmana anterior vaig tenir l’oportunitat de participar en un debat de la Jornada Europa del Procés Constituent a L’Hospitalet, davant uns tres-cents assistents (imagino que gràcies als meus companys de taula Gerardo Pissarello i Joan Tafalla). I, tant molts altres com jo mateix, portem uns quants anys picant pedra per aconseguir dibuixar aquest altre món que cada vegada sembla més possible.

I no sembla més possible perquè nosaltres siguem més llestos o carismàtics que ningú, sinó per un conjunt de factors on els errors aliens són més transcendents que els nostres encerts. Serà possible perquè anem bastint una revolució. Un dels pitjors problemes dels marxistes ortodoxos, molt especialment Lenin i Trotski, és que van devaluar excessivament el concepte de revolució. Aquesta no es produeix gràcies a les preses de palaus d’hivern, sinó perquè som capaços d’ajudar a fer canviar la mentalitat de milions i milions de persones. I qui diu, canviar de mentalitat, també equival a transformar l’actitud de la gent. A establir noves hegemonies socials, a arrelar la convicció de la necessitat de llençar a la brossa de la història aquest model vigent que només sap oferir dolor i patiment, o  premiar el conformisme. 


lectures 2400 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.