Acostumat a la misèria moral de la caverna mediàtica, i per tant, amb una desenvolupada insensibilitat a l’estómac, la setmana passada no vaig poder evitar una emprenyamenta majúscula. Quan l’antic president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acostar-se a donar suport públic al seu germà Ernest a un acte d’ERC, des de determinats consells de redacció i l’estat major de la FAES no van trigar ni un minut a projectar una pluja de bilis contra la seva persona i el que representa. Atac injust i pornogràfica al·lusió a una malaltia que moltes famílies pateixen en silenci fou tot el que pot acudir-se a tot aquell que no accepta allò que l’amic íntim de l’expresident, Xavier Rubert de Ventós, declarà no fa gaire: “els catalans no serem independentistes fins que no ens hi obliguin”. I les circumstàncies, i les Esperanzas Aguirres van acabar per empènyer milions de persones normals com en Pasqual a canviar de xip.
No és freqüent l’aparició del president “emèrit”. Tanmateix, fa dos anys i mig vaig tenir l’ocasió de saludar-lo i estrènyer-li la mà, al costat de la seva dona, Diana Garrigosa. Fou l’1 de desembre de 2011, a l’Institut d’Estudis Catalans. Presentava La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico, un recull d’articles dels anys seixanta i setanta publicats a la revista parisenca on es profetitzava, amb clarividència, les febles bases del règim actual, llibre en què vaig fer d’editor, en la selecció, introducció i comentari dels textos. Entre aquests, n’hi havia algun de Maragall, un col·laborador habitual de la revista, i sobretot molt amic de la gent de Ruedo, entre els quals l’ànima de l’editorial (el malauradament ja desaparegut Pepe Martínez, la Marianne Brull, en Joan Martínez Alier, i tants altres joves de vint anys que estudiaven i conspiraven al París dels seixanta.
En Maragall i la seva dona no em va venir a veure’m a mi (malgrat que fullejava el llibre amb fruïció), sinó a retrobar bons amics i recordar batalletes. L’antic president reia i explicava algunes anècdotes, probablement dels inacabables sopars a ca la Marianne, avui guardiana de la memòria de l’editorial i llibreria parisenca. Semblava de molt bon humor, i crec que després se’n van anar plegats a fer un toc. No massa diferent de la segona part d’altres presentacions del mateix llibre. Maragall sembla que es troba sempre ben a gust entre amics, i ja als anys seixanta, almenys a partir dels articles que li vaig llegir, li agradava ja anar per lliure, com de fet reivindica a les seves memòries Oda inacabada.
És absolutament injust el tracte atorgat per bona part dels mitjans a l’antic president. Té tot el dret a fer i dir el que li vingui de gust. I, a partir del meu escàs coneixement sobre el personatge, és evident que sent una certa devoció pel seu germà Ernest, a qui no ha dubtat a donar el seu suport públic i explícit. Malgrat que no el vaig votar mai (i que en l’època en què l’Ernest Maragall fou Conseller vaig tenir-hi uns quants enfrontaments durs), admiro la seva capacitat d’anar per lliure, improvisant, si cal, maragallejant, si s’escau, a partir de la seva espontaneïtat, el seu caràcter imprevisible.
Més enllà de les simpaties (o antipaties) personals o polítiques, els atacs passats i actuals al nét del poeta resulten, més que inadmissibles, directament vomitius i expressen la intolerància de qui no suporta la llibertat personal, la independència de criteri, la incapacitat d’acceptar una relació de submissió a una idea, a un partit, a una nació o a qualsevol altra entelèquia. Al cap i a la fi, en Pasqual continua essent, no només (i com vaig poder comprovar en llegir-lo) un pensador interessant, sinó una figura institucional del nostre país que mereix tot el nostre respecte.
