Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

El dia de la llibertat

|

- Publicitat -

Enric Pujol, (coord.) El dia de la llibertat. Com serà la Catalunya independent? Llibres del Segle, Girona, 2013.

 

Publicitat

Podria semblar un llibre més de les desenes de volums que s’estan publicant sobre el tema. D’ençà que s’ha fet evident la voluntat de la ruptura pendent, el món intel·lectual està agitat, i necessita expressar-se. I, com sol passar en aquests moments crítics, el pitjor i el millor, el mediocre i l’excels es barregen en l’ànsia de fer història, més que d’explicar-la. Tanmateix, la voluntat d’expressar des del rigor acadèmic unes raons complexes, polièdriques i contradictòries, sol inspirar el millor del món de les idees.

Manuel Costa-Pau és un dels editors del culte del nostre país. Malgrat el fet que no se li ha reconegut suficientment la seva vàlua intel·lectual i com a impulsor del pensament dissident del nostre país, té dificultats per atreure l’atenció de les llibreries. I tanmateix, com ja ens tenia acostumat en treballs anteriors, ha tingut la virtut de col·locar als aparadors el que considero un dels millors llibres sobre les raons i els projectes independentistes. I ho és, no només per la vàlua dels autors dels diversos articles (Jordi Pujol, Carod-Rovira, López Bofill, Vicent Partal, Josep Maria Terricabras, Elisenda Paluzie, Muriel Casals, Josep Guifreu o Lluís Simon, a banda d’ell mateix i amb Enric Pujol d’autor-coordinador), sinó perquè ha sabut extreure el millor de cadascun.

Amb el perill que comporta tota obra coral, el llibre és capaç de mantenir un relat coherent i mínimament equilibrat. I el millor de tot, ofereix no només punts de vista, sinó elements de coneixement i reflexió rellevants, en el sentit que ofereix perspectives noves. Així, l’historiador figuerenc Enric Pujol ens afirma una obvietat, que tanmateix no ens acabem de creure: la independència, la construcció d’un nou país, si pot ser millor, depèn de nosaltres i les nostres accions. Així de senzill. Les mobilitzacions i l’esforç tan ingent com inconscient així es mostren com hem estat capaços de fer saltar pels aires les cotilles de la Segona Restauració. Les reflexions de Jordi Pujol sobre la dialèctica entre els catalans i el poder, també resulten pertinents en aquest àmbit. Carod-Rovira, a l’hora de descriure’ns el procés cap a la independència, amb una redacció pràctica i d’aparença simple, ens recorda que és un dels intel·lectuals polítics més brillants del nostre país. López Bofill aborda la qüestió de la independència des d’un punt de vista estrictament jurídic, i ens ofereix nombroses pistes sobre quins camins podem optar per recórrer en la construcció del nou estat. Vicent Partal, potser un dels principals periodistes experts sobre processos d’independència reflexiona al voltant de la política exterior catalana (i les opcions diplomàtiques a emprendre) així com les possibles estratègies d’articulació amb la resta dels Països Catalans. Per la seva banda, Josep Maria Terricabras fa reflexions profundes al voltant de l’articulació social en escenaris d’independència, d’acord amb la complexitat i diversitat de la societat civil i la ciutadania del país. Elisenda Paluzie sintetitza els condicionants i les possibilitats que s’obren en l’estructura econòmica d’una república catalana, mentre que Muriel Casals i Josep Guifreu analitzen, simultàniament, els aspectes relacionats amb l’educació, la cultura, i l’espai comunicacional en l’ara i després que s’albiren en aquest acte de voluntat. Lluís Simon, per la seva banda, aborda una de les qüestions més simbòliques, la relacionada amb l’esport. I ens fa recordar que, en bona mesura, aquest independentisme hegemònic de què gaudim avui té a veure amb l’estúpida manera d’administrar la qüestió del Comitè Olímpic Català, les Olimpiades de 1992 i la humiliació del Hockey a Fresno. Cap tercera via, ara per ara, pot tenir lloc sense la ruptura que implica disposar d’una selecció nacional pròpia que expliciti inequívocament la nostra condició de nació.

He deixat per al final l’article que fa el mateix Costa-Pau Manuel sobre la “sintaxi nacional”. Es tracta d’una peça d’orfebreria que ens retorna alguns fets molt transcendents sobre els debats nacionals escamotejats rere el relat oficial. Un conjunt de fets, autors, llibres i idees que dibuixen un corrent tel·lúric de passió llibertària, de reconquesta de les llibertats nacionals perdudes. Amb una habilitat sorprenent, ens mostra el resultat de les seves excavacions intel·lectuals deixant a la llum els diversos intents de redreçament del discurs nacional, que fins i tot les històries oficioses del nacionalisme català havien oblidat. Una feina encomiable que permet recuperar fets, processos i idees que expliquen l’ara i l’avui més enllà del curt termini amb què acostumem els historiadors poc curosos a l’hora de tractar d’explicar el perquè de tot plegat. Completa precisament el llibre una cronologia dels fets recents, a càrrec de Gerard Bagué, combinat amb una selecció bibliogràfica d’aquesta “arqueologia de l’independentisme” que ens conforma com a projecte.

Si finalment arriba la independència, aquesta tindrà pares. Serà el fruit de l’estupidesa dels uns, i la intel·ligència dels altres. Aquest llibre, és obvi de quin cantó se situa.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut