Opinió amb independència. Divendres, 15 de desembre de 2017 17:13 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Xavier Diez


Nacional doble fletxa Divendres, 12.9.2014. 11:31 h

11 setembre 2014


Comparteix







Etiquetes
Per tercera vegada consecutiva, ahir també vaig participar en la multitudinària Diada. Aquesta vegada, la litúrgia ordenada per l’ANC, algú ho havia de dir, em semblava una mica folklòrica. Tanmateix hi vaig ser perquè, com a historiador, sóc conscient de la importància de participar en la història. I, certament, les sensacions copsades en el trajecte, la munió de gent al vèrtex de la Diagonal, els comentaris sentits, les imatges vistes, em permetien fer-me una composició complexa d’un moviment tel·lúric, de fons, del que hem anat vivint en les darreres dècades.
En un tram farcit de gent de Cornellà, Sant Joan Despí o el barri de les Planes, la imatge de matrimonis grans, de groc o vermell, parlant en castellà, al costat de joves d’estètica “Mujeres, Hombres y viceversa” desmentien els tòpics sobre la composició social de la gent que, no sense reticències, seguim les consignes de l’ANC. Moltes criatures, diversos accents, mirades il·lusionades ens eleven la qüestió a la veritable naturalesa del fenomen: vivim una revolució.
És així: el tsunami sobiranista l’hauríem d’entendre com a una revolució. Una revolució de la voluntat, de l’autoafirmació (sovint més personal que nacional),  de l’empoderament d’aquells (la immensa majoria) que els pactes de la Transició ens havien convertit en exclosos. És una revolució en tant que té la inequívoca intenció de destruir el vell ordre (el del pacte entre franquistes i una oposició que no es va oposar) que ens han empès vers el cul-de-sac democràtic, social, nacional on som.
Com en tota revolució, cadascú té la seva pròpia idea i esperança sobre el futur. És precisament aquesta circumstància la que separa Catalunya d’Espanya. Perquè construir un nou estat, la certesa que serà possible modificar les regles del joc, i que tindrem l’oportunitat de participar en la seva definició, no es pot comparar amb el pessimisme nihilista d’oposar-se a un govern sense tenir un projecte il·lusionant. Potser, perquè a Espanya, la majoria social encara no sap com destruir l’hegemonia cultural en què es fonamenta el domini de –en termes de Pablo Iglesias– “La Casta”.
Ara bé, si hagués de treure unes conclusions sobre el significat profund de la gran mobilització d’ahir, les establiria en quatre punts.
Es tracta d’una revolta contra l’ordre resultant de la Transició. I això implica impugnar totes les assignatures pendents espanyoles: l’absència d’una cultura democràtica acceptable; la persistència d’unes desigualtats socials profundes, derivades de la posició hegemònica de grups socials dominants i amb arrels profundes en el franquisme; la incapacitat d’administrar la diversitat nacional hispànica. En aquestes circumstàncies, milions de persones de classes socials diverses, de llengües maternes diferents, de procedència heterogènia ha arribat a la conclusió que un nou estat català els ofereix una veritable i realista possibilitat de ruptura. A més, l’experiència d’enganys reiterats per part de l’estat i els seus grups polítics impliquen tal grau de desconfiança que fa el procés sobiranista irreversible.
La vacuïtat del discurs unionista. En tot aquest període llarg, la reacció de l’establishment ha resultat entre insensible, apàtic i suïcida. L’obstinada negació de la condició nacional de Catalunya, l’addicció a la pròpia propaganda, la tergiversació de la realitat, i la impotència a l’hora d’oferir res més que una paret fa que precisament l’unionisme esdevingui el principal combustible que atia el foc independentista. Sabent que no poden entrar en cap estratègia de seducció, l’apel·lació a la legalitat i el recurs tradicional a la por i les amenaces han estat els seus únics arguments. En certa mesura, l’anticatalanisme que ha fet servir tradicionalment la dreta espanyola (a la qual s’adhereix un trist PSOE) ha esdevingut una mena de droga de la qual ja no pot prescindir. I pel que fa a arguments jurídics, no representa altra cosa que la covardia de fer creure que no es pot (llei) quan en realitat no es vol (política). I tanmateix, encara que algú amb un mínim de sentit comú fos a l’altra banda, ja fan tard. Anys d’assetjament identitari han deixat ferides massa profundes. I, des del punt de vista català, com deia Martin Luther King, “recordem més els silencis dels nostres amics, que els insults dels nostres enemics”.
No hi haurà negociació. En aquest sentit, ni Espanya entrarà a discutir un canvi d’estatus que apaivagui la foguera (el foc ja està completament descontrolat), ni Catalunya acceptarà altra oferta que no comporti un referèndum, en què com a mínim hi hagi l’opció a la independència. Són massa anys d’enganys i desconfiances. I clarament no es tracta d’un conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó entre una ciutadania diversa, i resident o amb arrels catalanes, i un estat fonamentat en el franquisme, addicte a les desigualtats i al menyspreu a la diversitat. El problema fonamental és que Espanya no reconeixerà Catalunya com a nació (a diferència d’Escòcia). Per tant, esperar que algú a l’altra banda estigui disposat a “fer alguna cosa” o modificar una Constitució que ha demostrat un ús selectiu, no mereix cap classe de confiança. Quaranta anys d’enganys ens contemplen.
La ruptura és inevitable. Sé perfectament que els escenaris que se’ns obren ara són diversos i variables. Tanmateix, ja sigui perquè finalment se celebra la consulta (en contra de la llei espanyola, s’entén), ja sigui perquè hi hagi unes eleccions plebiscitàries, ja sigui perquè ens trobem amb altres circumstàncies, el cert és que Espanya no admetrà mai negociar la separació. Per tant és inevitable que en un moment o en un altre, haurem de declarar la independència en contra de la seva voluntat. És inevitable un acte de ruptura. I, el temps no millorarà les coses, de manera que sóc partidari de propiciar aquest acte el més aviat possible. I si em pregunten, la millor manera serà celebrar el referèndum tant sí com no. I en una cosa coincideixo amb CiU, cal fer-ho amb totes les garanties, això vol dir, en col·legis electorals, no al carrer, amb la participació dels municipis, cens oficial, i el que calgui. I si prohibeixen la consulta amb prou contundència, declarar unilateralment la independència. Al cap i a la fi, aquesta és la via majoritària, al llarg de la història, per adquirir l’estatus d’estat.

lectures 3720 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.