Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Museu Militar

|

- Publicitat -

Com que assumeixo la meva Mauvaise Réputation em sento plenament identificat amb Georges Brassens que assumia que per la festa nacional preferia restar al llit perquè la musique qui marche au pas /cela ne me regarde pas. Com bona part dels lectors, l’autor d’aquest post va fer el que va poder (i se’n va sortir!) per estalviar-se el pas per l’exèrcit espanyol, percebut més com una ofensa que com a un instrument de defensa. Ja se sap, haver de servir en una institució que havia llençat bombes contra la casa del meu pare, no resulta precisament estimulant.
Tanmateix, la proposta d’ahir de reobrir un museu militar a Catalunya mereix un debat en profunditat. Devia ser a la dècada dels setanta quan em van portar a la col·lecció que hi havia al sinistre castell de Montjuïc (estàtua del caudillo inclosa). També m’he pogut passejar per algunes de Toledo i Madrid, de la mateixa manera que he pogut veure alguns dels objectes dipositats al Castell de Sant Ferran de Figueres. A diferència de l’Imperial War Museum de Londres (un museu que té una visió més contemporània”, les col·leccions militars espanyoles desprenen una olor de naftalina. A més, el paper militar de Catalunya, dins de l’exèrcit, ha estat exercir de blanc militar o camp de tir. M’agradaria que algú fes l’estadística, encara que sospito que l’exèrcit espanyol, des del segle XVIII ençà, deu haver tirat més bombes a Barcelona que a tota la resta de conflictes on ha participat. Si més no, és on els bombardejos artillers deuen haver fet més baixes. Aquest és un problema greu que, per moltes accions suposadament de pau on ha intervingut l’exèrcit contemporani, no pot amagar que la institució ha tingut com a paper principal tasques de repressió interna i de defensa dels interessos de les classes dominants.
Costa muntar un museu de l’exèrcit, perquè caldria un gran esforç de guionistes per justificar el seu paper. Espanya no ha guanyat cap guerra internacional des del segle XVII. Els seus escenaris de batalles es redueixen amb conflictes colonials (en general desatrosos) i un corol·lari de guerres civils. De fet, el seu propi paper de repressió interna promovia una estructura que el feia només apte per enfrontar-se a gent desarmada o amb escassos recursos, és així en bona mesura com s’explica la neutralitat en les dues grans guerres mundials.
Ara bé, jo sí sóc partidari de comptar amb un museu de l’exèrcit. Encara que no el que els empleats dels Godó voldrien. Penso que caldria un museu on expliqués la relació entre els catalans i la guerra, des dels seus orígens fins a l’actualitat. Al cap i a la fi, tenim una rica tradició militar, tal com constaten els historiadors Xavier Hernández o Gabriel Cardona. Això implicaria la capacitat de rellegir el paper militar de l’era medieval i moderna, fins a 1714, i també explicar els diversos conflictes en els quals els catalans hem actuat militarment. Això implica coses no massa ben explicades, com les milícies ciutadanes de la guerra del francès o de les revoltes del XIX, els diversos grups informals de Miquelets o Somatens, els carlins, la intervenció catalana a la Primera i Segona Guerra Mundial, les milícies llibertàries o nacionalistes de la guerra civil, l’exèrcit republicà de Catalunya o el maquis urbà i rural. Esclar que això representa una memòria polèmica, perquè en aquests casos, i a partir del constatable en la història militar contemporània catalana, hi ha hagut un oponent habitual: l’exèrcit espanyol, aquest que pretén reivindicar el seu paper aquí (el paper d’agressor, esclar).
Farien bé els militars, i molt especialment el seu ministre, de dedicar-se a coses molt més útils des del punt de vista museogràfic. Concretament a donar accés total i absolut a la documentació militar, de difícil, per no dir impossible accés per als historiadors. El problema, esclar, és que així podríem documentar les innombrables misèries d’una institució que ha tingut Catalunya com a l’enemic habitual.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut