Roger Tugas, Escac al poder. L’auge de l’esquerra alternativa, Deu i onze edicions, Barcelona, 2014, 254 pp
El passat gener vaig assistir a la presentació, al Casal Independentista El Forn, de Girona, a la presentació del llibre de RogerTugas Escac al poder. Toni Rico, que féu de presentador, afirmà una cosa amb la qual, després d’haver llegit el llibre, coincideixo plenament. Segons l’historiador de Novelda, aquest es tractava d’una anàlisi periodística que seria extraordinàriament útil per als historiadors d’aquí trenta anys, quan es plantegin reconstruir la complexitat del procés que vivim avui.
La segona cosa que em va sorprendre fou la insolent joventut de l’autor, Benet Tugas (Sant Cugat, 1986), periodista de l’Ara i tants altres mitjans. Dic insolent joventut perquè, a banda dels pocs anys que figura al seu currículum, presenta un domini expert sobre l’enrevessada geografia variable del que seria les alternatives polítiques a l’eix neoliberal-espanyol que ara per ara domina la situació, malgrat una creixent fragilitat. Tugas exhibeix un virtuosisme periodístic impropi d’algú amb tan escassa edat, amb una capacitat d’anàlisi clarivident i el domini (jo diria del més pur estil Sheldon Cooper) d’una impressionant base de dades polítiques, estadístiques, sociològiques i intel·lectuals.
El llibre tracta de ser una guia sobre les mutacions ràpides i en directe que experimenta la política catalana. Una política que gira a l’entorn de l’eix nacional i social. Un eix nacional que aboca necessàriament vers la construcció d’un estat, i social que empeny vers alternatives respecte del model de capitalisme predador, si bé molest des d’un punt de vista global, fètid des d’una perspectiva local. I no es tracta d’una fotografia fixa (en el moment actual, si provem de fer servir una càmera quieta, les imatges ens surten borroses), sinó que és un vídeo dinàmic que ressegueix els moviments, dreceres i marrades que fan individus, grups i ideologies.
No és per a menys. Els temps actuals no són precisament sòlids, sinó, i com la pròpia professió periodística indica, l’estat oscil·la entre líquid i gasós. Líquid en tant que persones i grups polítics tracten d’adaptar-se a una realitat canviant, i gasós en tant que ideologies que impregnen l’horitzó, i que fan canviar lentament o ràpida, la percepció de la realitat.
És així com podem assistir, més que a la crònica, al seguiment del conjunt de sediments que ens ha aportat la tempesta del 15-M, que encara reparteix els seus fruits. El moviment de maig de 2011, malgrat la confusió i contradiccions exhibides, no fou flor d’un dia, sinó procés de llarga durada que tot just fa germinar les llavors imposades. Un 15-M que posa en evidència una esquerra superada per la realitat, i pel complex d’inferioritat respecte del tatcherisme hegemònic. A partir d’aquí, una mirada lúcida respecte les possibles alternatives, que van des d’una CUP amb fonaments (i arrels profundes) que presenta la candidatura per omplir l’espai de l’orfandat polític dels estrats inferiors de la piràmide social, continua per l’intent de generar un programa de convergència social al voltant del Procés Constituent, i ressegueix per l’extremadament difícil de catalogar moviment d’esmena a la totalitat de Podem. Tot plegat, comptant amb les contradiccions de bona part dels seus components, els perills de l’oportunisme, els excessos folklòrics, i el desesperat combat per liquidar els antics fantasmes (en forma de complexos) propis, per preparar l’assalt dels diversos palaus d’hivern.
En certa mesura, la Catalunya de 2015 és una mena de paisatge després de la batalla, una geografia d’hivern nuclear, en què la sociologia ha quedat malmesa per les destrosses de les retallades i del neofranquisme que ve de ponent. I tanmateix, la societat es mou. Es mou a batzegades, entre errors i encerts, en una dinàmica heurística, assaig error. I aquest conjunt de processos sí apareix com a crònica.
No és cap espòiler. El llibre té un final obert, com oberta és la perspectiva que tenim al davant. L’obra de Tugas, redactada en un estil d’orfebreria periodística, i des de la distància emocional (que per un moment ens produeix miratges d’objectivitat), compleix, amb escreix, una de les funcions que esperem del bon periodisme. Ens ajuda a comprendre la realitat en una dimensió complexa. I ens ajuda a extreure’n conclusions pròpies. En resum, quina enveja!!!
