Opinió amb independència. Dilluns, 23 d'octubre de 2017 06:14 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Xavier Diez


Nacional doble fletxa Diumenge, 22.11.2015. 18:10 h

La CUP enfront la cruïlla

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 8 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

Quan el 27 de Setembre les urnes van emetre el seu veredicte, el meu primer pensament va ser el de “planyo en Baños”. L’aritmètica jugava una mala passada al país, perquè si bé el suport a la independència és indiscutible, l’ambigüitat de les xifres posava en greus contradiccions un país que, com tots és complex i no sempre coherent. Planyo en Baños perquè l’he tractat en alguna ocasió, és del meu barri, i sé que és plenament conscient que el pes de la història s’ha abraonat en contra seva. Malgrat que la CUP és allò que es podríem qualificar com a OPDI (Objecte Polític Difícil d’Interpretar), i que les decisions seran fruit de tensos debats, és conscient que els objectius el tenen enfocat i que qualsevol decisió que es prengui es traduirà inextricablement en una pluja de crítiques i gesticulacions. Hem arribat a un punt que, des de les lògiques de cada espai polític, només podem aspirar a una minimització dels danys.

Mirat des d’una perspectiva d’aquest estrany conglomerat anomenat com a Junts pel Sí, la lògica hauria d’indicar una política parlamentària convencional: pactes de programa, repartiment de seients, i una dura negociació, que tanmateix, reconeix unes mateixes regles del joc. Això implica una certa estratègia de tensió, gesticulació, i algunes dosis d’hipocresia. Allò que els adolescents contemporanis resumeixen excel·lentment en el concepte “postureo”. Tanmateix, la CUP no és un partit. Ni tan sols una fràgil coalició o una confederació de grups d’afinitat. Des del camp de la ciència política seria més aviat un moviment, i des de la filosofia, un estat anímic. Malgrat que estigui conformat per persones de gran formació, disciplina i rigor, com tot moviment i estat anímic sol ser voluble i mutant, marcat per paradoxes i contradiccions, fet que el permetria considerar, com deia el president Montilla referint-se al tripartit, com a un “artefacte inestable”. Com a moviment, doncs, no aspira al poder, sinó a modificar la cosmovisió de milions de persones, a empènyer gent de diversa classe i condició, a postulats i actituds polítiques contra el sistema actual en què el neoliberalisme i el capitalisme és acceptat acríticament per la majoria. Per descomptat no volen càrrecs, ni declaracions, ni entren en la dinàmica transaccional, perquè parlen un llenguatge diferent. Això no significa que no vulguin mesures tangibles (el seu programa i el seu darrer document en van plens), ni que tampoc no busquin mesures simbòliques (i el cap d’en Mas ha acabat esdevenint involuntària bandera).

És per això que tot plegat és tan difícil. És per tot plegat que l’ansietat s’ha disparat entre un independentisme que s’ha convertit en una addicte a les emocions fortes i que s’ha acostumat a unes quantes victòries simbòliques. És per això que aquest element que representava la CUP (que certificava la transversalitat del sobiranisme) representava un element imprescindible per a establir el relat que era el conjunt de la societat catalana el que volia una ruptura contundent.

L’actuació de la CUP a la darrera legislatura, l’aportació política i intel·lectual dels darrers anys li ha conferit prestigi. Tanmateix, aquesta expansió que li ha permès multiplicar els suports, la visibilitat i la militància, també precipita l’esclat de les tensions internes larvades. És lògic, això succeeix a qualsevol moviment polític que s’expandeix de manera ràpida. Perquè no cal ser un expert per veure que hi ha visions enfrontades sobre moltes de les coses, especialment entre aquells sectors amb visions més puristes, i les que es consideren més pragmàtics. L’obsessió per Mas, al cap i a la fi, ve motivat tant pels fets concrets dels darrers anys (la dimensió neoliberal de moltes de les seves polítiques i les amistats perilloses amb Felip Puig o Mas Collell) com de l’herència de l’antipujolisme sociològic present a part de l’esquerra. El problema és com aquest posicionament anti-Mas ha acabat esdevenint això, una bandera, un símbol, una obsessió. I això està generant un problema inesperat des de la perspectiva d’imatge pública.

Perquè, certament, la CUP si ha destacat és per acumular al llarg dels darrers anys una imatge pública potent, com a els més treballadors i íntegres de la classe, que s’han guanyat el respecte social per la seva coherència i fermesa, encara que això no sol implicar que s’hagin guanyat capacitat de lideratge, reservat a personatges moralment més ambigus. Al cap i a la fi, la majoria de la gent no és íntegra ni virtuosa, més aviat al  contrari. Ara i abans (i probablement després), la gent sol ser voluble, posseeix un munt de defectes, no sempre actua amb honestedat i sol caure en la temptació dels comportaments corruptes. És per això que sovint la majoria prefereix dipositar la seva confiança en gent imperfecta i carismàtica, en persones que les enganyin. No cal anar massa lluny en el temps ni en l’espai per veure-ho. Només cal preguntar els nostres amics italians i la seva peculiar relació amb en Berlusconi. La virtut, com ens recorda Maquiavel, no sol ser el que s’acaba imposant en la lògica social i política. Ser respectat no significa sempre ésser inspirador o tenir massa influència.

Al llarg d’aquests dies de negociacions discretes, poques coses han transcendit. Fins i tot el fet de tenir certa proximitat amb persones que hi participen no aclareixen dubtes sobre el que realment està passant. D’altra banda no m’interessa conèixer gaire detalls, encara que prego que algú apunti en un dietari el que passa per facilitar la feina als historiadors. Tanmateix, si ens els primers dies post 27-S la CUP complia estrictament la condició de la discreció, a mesura que passen les setmanes sense un acord, la imatge (i els silencis, o la manca d’explicacions clares sobre els motius al “no”) fan que a poc a poc, els cupaires comencin a ésser presentats com a intransigents. No sabem pràcticament res del que està passant a les negociacions (i em pregunto si els que hi són presents comparteixen aquest sentiment), tanmateix, percebo que comencen a perdre la batalla mediàtica. I no es tracta només del fet que la majoria dels mitjans actuïn deliberadament en contra seva, sinó de les dificultats per fer entendre de manera clara el perquè d’aquest posicionament.

Entrem en un “momentum” que en clau de la física podríem llegir com a moment crític en què es pot decidir tot. Tothom està d’acord en què un avançament electoral seria un desastre (potser no estrictament polític, encara que sí de terribles conseqüències morals).

Ningú m’ha preguntat l’opinió aquests dies. Per a mi també han estat difícils, i com passa amb molta altra gent, he tractat d’aïllar-me de la tensió del moment. Penso que ningú no està calibrant bé les seves forces. I que en aquesta transició estranya, les forces polítiques han de prendre decisions en clau de realitat, més que en clau de principis tan elevats com poc útils. La independència només és possible si hi ha la majoria dels sectors socials implicats. És molt ingenu pensar que podrem independitzar-nos només des dels discursos d’esquerra, i utòpic i absurd parlar d’una República d’unes classes treballadores (que en bona part s’han deixat entabanar pel vot nacionalista de Ciutadans i el PP, només cal veure les anàlisis sociològiques recents). Junts pel Sí ha d’entendre que hi ha algunes reivindicacions essencials per construir una república per aplegar la majoria social, com la renúncia a les privatitzacions, o polítiques socials ambicioses. La CUP ha comprendre que Convergència no es vulgui suïcidar com a coalició i sacrificar el seu líder natural. Artur Mas pot caure més bé o més malament. És un personatge històric, com tots els personatges, caracteritzat per les contradiccions, per les seves glòries i misèries, pels seus errors i encerts. Tanmateix resulta difícil d’explicar una obsessió contra una persona que, sense el seu gir copernicà que li ha comportat greus conseqüències personals, no seríem en aquest punt d’aquesta història.

A la independència només hi podrem ser si hi ha les Teresines i els rastaflautes, els religiosos i els ateus, els neoliberals i els anarquistes. Això implica generositat recíproca. I tolerància amb les persones. I renúncia a la capacitat de vet.


lectures 3362 lectures comentaris 3 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#3
Carme fletxa catalunya
24 de novembre de 2015, 22.33 h

Un gran article, dir-ho millor impossible. El 27S vaig votar CUP, i ho vaig fer perquè tot i que a la llista de JxSi hi ha gent, per a mi, molt maca, no podia votar-lo doncs hi havia un partit corrupte.
No estic degustada del que està fent la CUP (de no envestir a Mas), tot el contrari, en tot cas estic decebuda del que van tenir que pactar els de JxSi per avançar 1 any les eleccions.
El gran dilema: QUÈ FEM PER CATALUNYA tenint 72 diputats (la majoria) per la independència. A qui benefic... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#2
Alibay fletxa Cornellà
24 de novembre de 2015, 09.26 h

Extraordinari. Res a afegir.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#1
BEJOTA fletxa jhernandor@yahoo.es
23 de novembre de 2015, 17.40 h

E. 27-S.
CATALANS: 7.571.127

CENS: 5.510.713

VOTANTS: 4.115807

Separatistes: 1.949241

Separatistes: 35% DEL CENS (47,8% DEL VOTS)




Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 16

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.