Va ser un ministre laborista del govern de Tony Blair qui qüestionà la idoneïtat de seguir sufragant amb fons públics els estudis humanístics. No resultava productiu, al seu parer, pagar algú per, posar un exemple, estudiar l’escriptura cuneïforme, analitzar les aportacions filosòfiques de Shopenhauer o esbrinar les causes de la decadència de l’imperi romà. Tot plegat no es pot comparar amb les recerques en els models matemàtics que permeteren la producció a escala industrial dels bons escombraria, o els estudis econòmics requerits per a qualsevol indocumentat que trobi feina en una agència de qualificació.
En un país, la Gran Bretanya, que en els darrers anys ha apagat les xemeneies de les fàbriques de l’Anglaterra industrial per fabricar fum a la city londinenca, l’obsessió materialista i productivista faria empal·lidir el mateix Ebezer Scrooge, el caricaturesc escanyapobres, protagonista del Conte de Nadal de Dickens. Una coneguda que va viure recentment a la capital britànica em confessava que, fins i tot alguna agència matrimonial, era capaç de qualificar els pretendents mitjançant els criteris d’Standard & Poors.
Errava David Cameron, el primer ministre quan, arrencat de les seves vacances a la Toscana, interpretava el motí violent d’aquests dies a Londres i les principals ciutats angleses, com a un problema de manca de valors. Les imatges de joves irats que cremaven cotxes, i sobretot saquejaven pantalles planes i blackberries als comerços reflectien com els grups més marginals de la Gran Bretanya també havien interioritzat els valors imperants de la societat britànica: el del materialisme més desaforat. És per això que, de cap de les maneres es pugui qualificar els bàrbars de Totenham, Hackney o Brixton com a una revolució, sinó com a la certesa de l’èxit dels valors imperants dins una societat que qualifica a les persones amb els mateixos paràmetres que els de les empreses. La pena és que els qui es troben inundats de “DDD” (les qualificacions mínimes) tracten d’ampliar el seu capital.
La hipocresia de les classes altes britàniques sempre ha estat proverbial. Només cal mirar-se les obres d’Oscar Wilde, i si no s’arriba a més, mirar-se Little Britain per la tele. Els valors cotitzen en borsa. I els que es desprenen de l’humanisme, no compten si no resulten productius. Una gran paradoxa, car precisament les classes altes britàniques, aquestes que parlen l’anglès sense moure els llavis, les que reflectia magistralment Woody Allen a Match Point, reben sobredosi d’humanitats clàssiques als seus clubs selectes d’Eaton, Oxford i Cambridge, i deixen els aprenentatges utilitaris per a les classes baixes mentre els exporten a la resta del continent a partir de les pedagogies innovadores.
Mentre era a Londres aquesta primera setmana d’agost, entre la reserva de llibres d’estiu, em vaig llegir el tesimoni acadèmic pòstum del catedràtic d’Estètica, de la Universitat de Barcelona, Jordi Llovet. Des del títol Adéu a les Humanitats (Galàxia Guttemberg, Barcelona, 2011, 379 pp) denunciava el que ell considera la demolició controlada de les humanitats. Quan parlo d’obra pòstuma no vull dir que una de les ments més preclares (i menys conegudes en l’star-system cultural) del país ens hagi deixat, sinó que Llovet se’ns ha jubilat anticipadament en un programa que voldria esborrar del mapa tots els catedràtics d’estètica. L’autor d’aquest llibre ben escrit, amb idees interessants i anàlisis brillants, ens deixa en evidència la involució de la universitat al nostre país. Amarada dels valors productivistes, d’aquesta colonització sense pietat que el pensament economicista ha imposat a la totalitat dels àmbits públics i privats, Llovet ens recorda el sentit històric i social de la universitat. Per això, ens remet als orígens. Des dels monestirs medievals que tracten de mantenir els sabers antics, passant per la creació, a partir del segle XII, i a Bolonya, de les primeres universitats, fins a l’esclat de l’Humanisme i la Il·lustració. Les societats han tractat d’emancipar-se de la foscor pregona de la barbàrie feudal per construir, preservar i ampliar el pensament i els valors on l’individu esdevé el centre de l’univers.
Tanmateix, i des del XIX ençà, una altra barbàrie sotja la societat occidental. L’obsessió productivista, el materialisme (que no té gens de dialèctic) abrandat de les minories. La creença en què només l’acumulació de béns i riquesa ens ha d’atorgar l’equilibri. Tot plegat, una plaga bíblica de llagostes que pretenen (i aconsegueixen) destruir aquells valors que, presumptament invocava Cameron, i que invoca qualsevol polític.
La plasmació de tot plegat; l’atac als coneixements i sabers humanísitics, són, per la via de la dictadura dels pedagogs (majoritàriament anglosaxons) plasmats al Pla Bolonya de 2008-2009, al qual l’autor hi dedica un capítol sencer. Com ja em vaig adonar en el seu moment, l’adaptació de les legislacions universitàries europees (i extraeuropees) tingué dues excepcions: el Regne Unit i Irlanda. Per què? Per què ja eren Bolonya, això és, la idea expressada pel ministre laborista que venia a explicar que qualsevol cosa que no fos rendible materialment havia de desaparèixer.
L’autor (i el lector) considera que, mercè a aquest capitalisme desaforat, entrem en una nova fase de barbàrie cultural i feudal. Certament, els habitants embrutits dels suburbis ens ho proven metafòricament. S’han emportat pantalles planes i blackberries. Tanmateix, i com constatava un enviat especial de La Vanguardia, no han robat a cap llibreria. Aquesta és una revolta dels contenidors, sense continguts.
