És una idea acceptada pels historiadors que la guerra del Vietnam fou al darrere de la gran crisi econòmica dels setanta. Més enllà del detonant de l’encariment del petroli, les despeses militars que suposà aquest llarg conflicte van empènyer la Reserva Federal nord-americana a abandonar el patró or, la qual cosa implicava que, entès el dòlar com a divisa de referència, Washington podia imprimir bitllets sense control, que inundava de crèdits impagables bona part del món (sovint, com és el cas de Llatinoamèrica, mitjançant la imposició de dictadures militars), amb conseqüències desastroses per a l’economia mundial. De fet, aparegué un neologisme, estanflació (estancament econòmic + inflació) per definir allò que caracteritzà l’economia mundial al llarg de dues dècades.
Anys després, l’actual crisi apareix, segons Joseph Stiglitz, com a dany col·lateral de la guerra d’Iraq. Des del seu llibre La guerra dels tres bilions de dòlars, el premi Nobel explica que, en època de rebaixes fiscals a les grans fortunes, i sense possibilitat d’imprimir més bitllets en una era d’ortodòxia monetarista, les despeses derivades del conflicte calgué cercar-les en bombolles on es multipliqués el preu de determinats béns sense caldre un suport físic. De fet, els coneguts com a subprime, els bons escombraria que han actuat com un tornado a l’economia real, van ser dissenyats a les facultats d’economia nord-americanes per sofisticats matemàtics. I calia crear-ne molts d’aquests artefactes, perquè la guerra de l’Iraq és la primera de la història en què se saqueja per igual els recursos del país conquerit i del conqueridor. Els economistes neoliberals ja fa temps que són fora de control, i el seu fonamentalisme de mercat ens porta fins al punt de privatitzar la guerra. És així com s’explica la presència massiva de contractistes, mercenaris i executius de les principals empreses (que, com Haliburton, estaven massa bé connectats amb la Casa Blanca) que, si bé privatitzaven des del petroli fins a l’aigua dels iraquians, també es dedicaven a saquejar l’erari públic nord-americà a còpia d’inflar el preu dels diversos serveis a les forces ocupants o a fer-ne ús massiu de contractistes i mercenaris. Tot plegat, en un context de retallades fiscals als rics, grans sostenidors de la classe política.
L’economia de la bombolla, és a dir, l’alteració del preu de les coses per fer veure que l’economia creix, semblava una necessitat pel canvi en les regles del joc del capitalisme posterior a la Segona Guerra Mundial. La pèrdua d’ingressos dels estats per les rebaixes fiscals a les grans fortunes ha implicat un increment de l’endeutament públic fins a límits insuportables. En aquest context d’expansió de desigualtats, la degradació dels ingressos de les classes mitjanes també afavorí l’endeutament privat. En aquestes circumstàncies, la lògica hauria de dictar un retorn a l’ortodòxia keynesiana, amb imposició directa i proporcional, una igualació de rendes, així com un repartiment del treball per corregir el drama de la desocupació. Tanmateix, la secta neoliberal, de l’ortodòxia de l’Escola de Chicago i les seves sucursals locals, criminalitza poder parlar d’impostos a les classes altes. De fet, als Estats Units, el Tea Party ha estat organitzat com a braç armat dels poderosos, una força de xoc neoliberal descontrolada, disposada a enfonsar Amèrica en la fallida abans de transigir amb la realitat. La negativa a tornar els impostos al nivell de fa una dècada posa en perill l’estabilitat financera internacional.
Tanmateix, l’objectiu final d’aquest moviment i els seus inspiradors, com queda palès en els seus documents i declaracions públiques, és que la factura ha d’ésser sufragada a partir del desmantellament de l’Estat. A exterminar les polítiques d’igualtat d’oportunitats, l’educació, la sanitat, la seguretat i les pensions públiques. Per a aquest grup, àmpliament promogut, finançat i atiat per personatges de la categoria moral de Rupert Murdoch, qualsevol política de benestar representa una intolerable invasió de l’Estat en l’esfera de la llibertat, una dictadura que ha de ser combatuda, com ho féu al peu de la lletra Timothy McVeigh en atemptar contra un edifici públic d’Oklahoma. És per això que no ens ha d’estranyar la connexió de la ultradreta mundial amb aquesta ideologia. Com ens explica l’historiador Xavier Casals en la seva anàlisi dels moviments neofeixistes, els grups xenòfobs actuals, el neofeixisme vigent, té el seu origen, especialment a Escandinàvia, en moviments antifiscals, que veuen en les polítiques de protecció social una amenaça a la seva concepció autoritària, estamental i supremacista ètnica. Poden apel·lar a la por a la diferència, o anar tenyits d’un espuri discurs antiglobalització; tanmateix, resulta una simple defensa dels privilegis propis de l’antic règim.
