La meva capacitat de sorpresa no té límits. De què em van servir les classes de sociologia a l’Autònoma, les meves lectures de Tourain, Sennet o Weber, si ara resulta que les classes mitjanes són les més perjudicades per la reactivació de l’impost de patrimoni. Perquè, com afirmava algun tertulià d’intereconomia, gent ben informada i documentada, “¿Quién no tiene un millón de euros?
En fi. Jo que em pensava que la classe mitjana podia definir-se sota uns paràmetres més o menys característics (disposar de titulació universitària, o una renda mitjana (25.000-50.000 euros anuals), o un pis de propietat, i com a molt, un apartament a la platja… Doncs no, ara resulta que les 160.000 persones que sembla que pagaran l’impost són, classe mitjana.
Anem a pams. Jo que sóc molt cartesià, prefereixo les matemàtiques per cercar una definició més o menys clara. I prefereixo parlar de la classe mitjana aritmètica. Si a Espanya hi ha 45 milions de persones, i potser, uns 16 milions de declarants, 160.000 representen 1 de cada 100 persones. Per un 1% de la gent cal muntar un pollastre tan gros?
Aleshores tenim un problema. 8 milions d’espanyols, és a dir uns 3 milions de declarants, necessiten un “plus”. I ho sento molt. No conec ningú que tingui un milió d’euros. Ni els 700.000, si descomptem el valor cadastral de l’habitatge habitual d’un màxim de 300.000. Aquí, aquests dies, l’únic que es veu és com les grans fortunes tenen a sou intel·lectuals, economistes i tertulians, que en sentir parlar d’un impost al patrimoni munten la de “Dios es Cristo”. Proposo un impost especial per a aquests grups. Segur que molts dels qui han parlat darrerament criticant l’impost han rebut uns quants sobres de 500 euros.
A quants lectors els agradaria haver de pagar un impost al patrimoni? (és a dir, disposar d’un milió d’euros en segones, terceres, quartes residències, dipòsits i accions)
