El puticlub intel·lectual

Economia i societat doble fletxa Dimecres, 28.9.2011. 07:23 h

El puticlub intel·lectual

capitalisme, crisi, economia, intel·lectuals, think tank

( 8 vots )

carregant

Comparteix

URL curta

Etiquetes

capitalisme, crisi, economia, intel·lectuals, think tank

Redoblen les interpretacions interessades sobre la crisi. És més, es confon a propòsit a l’opinió pública sobre els orígens, principis, circumstàncies, responsables i conseqüències de la situació actual en què, tot citant El último de la fila, «la pobreza entra por la puerta / y el amor salta por la ventana».
Se’ls veu, se’ls sent, se’ls llegeix arreu, perquè arreu els posen càmeres, micros i diaris. Resum repetit fins a la sacietat sobre la causa de la crisi. «És que hem viscut per sobre de les nostres responsabilitats». A continuació, difícilment sento una rèplica que digui; qui? Una explicació d’aquestes característiques té la virtut d’obviar les responsabilitats individuals, i encara pitjor, les responsabilitats de classe. Sí que va haver persones i grups que van viure per sobre de les seves possibilitats (i les de tots). Qui van alimentar la bombolla immobiliària. Qui va veure incrementat el seu patrimoni a mesura que els polítics anaven rebaixant els seus impostos. Qui se’n beneficià de la laxitud del govern amb el frau fiscal i l’economia submergida. Els polítics que van utilitzar el pressupost per polítiques clientelars (amb AVEs per a mitja dotzena de passatgers i aeroports sense avions). Els banquers que van jugar amb els diners dels altres, i que un cop el van perdre, van agafar-lo de les partides per a sanitat i educació.
Conseqüències que economistes i periodistes clamen. «Hem d’assumir col·lectivament les culpes», «hem d’entrar en una fase d’austeritat», «retallem allò que és públic», «cal treballar més i cobrar menys» (sempre i quan ho facin els altres, indefectiblement els de més avall). A ningú, de debò, li cau la cara de vergonya? No són els responsables qui han de pagar, i amb escreix? No han de ser els Millet o els Núñez (que no són a la presó i amb els diners a Suïssa) qui haurien de pagar el compte? No hem de reclamar, amb interessos, qui ha deixat de pagar, mercè als regals fiscals, qui assumeixi el deute?. «Apujar impostos castiga a les classes mitjanes». No sé a quines classes mitjanes es refereixen, car qui té diners, patrimoni, i ingressos deu vegades superior al salari mínim és simplement, ric. Potser no és ric del cagar, tanmateix continua essent un veritable privilegiat. Un privilegiat ploramiques, mes privilegiat al cap i a la fi. Perquè, desenganyem-nos. Qui guanya més de seixanta mil euros l’any, té un parell de pisos, torre, apartament, Porche Cayenne i algun centenar de milers d’euros entre diners, dipòsits i accions, és, tècnicament, moralment, ric.
Tot i això, a les ones mediàtiques, Orwell triomfa. La veritat és mentida, la mentida és veritat. La tergiversació de la informació manté l’objectiu d’evitar identificar els beneficiaris de la bonança, que també són els de la crisi. És clar, que aquesta gent tenen uns quants «primos de Zumosol» sota la fórmula d’intel·lectuals que repeteixen com un mantra que només amb patiment, desocupació, desnonaments i beatificació dels mercats ens en sortirem. Són gent que des de fa anys, sectes com l’Opus Dei o “think tank” de principals empreses i fortunes (FAES, Catalunya Oberta,...) col·loquen al món acadèmic, especialment a les Facultats d’Economia i a les escoles de negocis. Amb la participació del món privat a les universitats, com passa als Estats Units, qui paga acaba colonitzant els campus. I és així com trobem un pensament únic que serveix per justificar els crims econòmics contra la humanitat. En termes expressats per Susan George, es tracta del segrest del pensament.
En els graons més baixos, els mitjans de comunicació, finançats directament per grans empreses, és a dir, per rics del cagar, acaben també mantenir els mantres favorables a “calmar els mercats” i predicar la resignació cristiana contra la delinqüència financera. I, fora dels opinadors, tertulians indocumentats fan la feina de base a les ràdios i televisions tot seguint el model de telepredicadors nord-americans, on s’amenaça qui no cregui en el Déu capitalisme, amb els pitjors càstigs divins possibles. (Una rebaixa de qualificació?, una visita del FMI?, un article a The Economist?
A principis del segle XX, el sociòleg Jules Benda ja va denunciar l’actitud vergonyant de la intel·ligència al servei dels interesos particulars, des de la seva obra la trahision des clercs. Avui dia, en temps més deshinibits i personanatges més indocumentats, quan llegeixo segon quin economista o escolto segons quin tertulià, més aviat crec que aquesta gent treballa en un puticlub intel·lectual, on la intel·ligència es prostitueix a escala industrial.

1016 lectures comentaris

Un comentari

Imprimir

Enviar article

	Xavier Guarque Sentit comú i més valentia
	Jordi Cirach Xavier Trias, els elefants i el Zoo de Barcelona
	Jaume Cusó El Patrimoni cultural i històric del país
	Carles Ibáñez SIS ANYS DESPRÉS...

El puticlub intel·lectual

Comparteix

Etiquetes

COMENTARIS

COMENTA

CATEGORIES

ELS MÉS

DARRERS ARTICLES

ARXIU

ELS BLOGS D'INDIRECTE!CAT

LES NOTÍCIES DEL DIRECTE!CAT