Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Catalanitat

|

- Publicitat -

CATALANITAT
Desembre de 2010. Concentració espontània, a la Plaça del Vi, davant l’Ajuntament de Girona contra l’enèsima sentència judicial que qüestiona el model d’immersió lingüística. Com a representant a la Junta de Personal Docent, em demanen que m’adreci al mig miler de persones que m’envolten. No faig un discurs polític, sinó personal. Començo amb el recompte dels anys, mesos i dies que fa que faig classe, des de l’aleshores, parvulari, fins a la universitat. Unes xifres que aconsegueixen marejar-me. Tracto de transmetre la idea que en tot aquest fotiment de cursos, les coses, gràcies a la immersió, havien anat més o menys bé, amb llums i ombres, com tot en l’existència. L’alternativa hauria estat un país a la UVI. Després confesso una qüestió personal. No sense un sentit egocèntric em poso d’exemple de com ha anat el país des que es va restaurar l’autonomia fins al present on, malgrat els ingents esforços contraris, encara existim.
«Jo sóc un d’aquest deu per cent de catalans que, com adverteixen els sociolingüistes, parlen castellà amb els pares, i català amb els fills». Llarga pausa. Records personals. Hi ha algun psicoanalista argentí per aquí? O, com diria el gran filòsof portuguès del segle XXI, Jose Mourinho, per què?
Quan era nen vivia en un entorn gairebé monolingüe. Eren els anys setanta, i l’Espanya oficial que es transmetia per raigs catòdics ignorava altra realitat que la castiza. Al meu barri de Barcelona, a l’escola, al cine, a la lletra impresa, el castellà era llengua única, que només admetia els matisos del portorriqueny del doblatge d’alguns dibuixos animats. No és que no sentís mai català. De fet el meu veí Màrius Serra el parlava a casa (i el meu pare el parlava també amb els seus), com també feien els Burgès del segon, els Lladós dels baixos, o el meu amic Jordi Gatell i la seva família al lloc on passàvem estiu o vacances, o en Miquel Joampere, amb qui fa més de trenta-cinc anys que ens fem confidències. Tanmateix, aquell era un món de privacitat. I des del meu món monolingüe hispànic, haver intentat adreçar-me en aquell llenguatge hagués estat com irrompre en la seva intimitat familiar. De fet, potser el veia com una qüestió molt personal, un codi particular que es modificava en el moment que traspassaven el llindar de casa.
Devia ser cap a finals del 76 quan a l’escola es van oferir les primeres classes voluntàries de català. En hores extraescolars, un o dos cops per setmana, de cinc a sis. Eren anys d’efervescència antifranquista, i a poc a poc el mur de silenci que hi havia a totes les cases que havíem perdut la guerra civil, s’anava esquerdant. Principis com llibertat, democràcia, estatut, autodeterminació van aconseguir picar la meva curiositat. En canvi, les classes voluntàries em van durar poc. Si hom té onze anys, entre perseguir una pilota al carrer i conèixer les parts del cos en català no hi ha color. I les noies que ens venien a explicar el pretèrit perfet perifràstic hi posaven tanta voluntat com els mancava experiència.
Corria el 1978, quan feia vuitè de l’aleshores EGB quan el català passà a ser assignatura obligatòria. Els meus gens llibertaris i el concepte obligatorietat no feien una combinació massa compatible, de manera que recordo aquell període breu com en què vaig promulgar la meva llei del mínim esforç. Molt mínim. No ho rebutjava. Fins a cert punt em resultava interessant, això de veure accents en direccions contràries o dièresis a la i. Malgrat això, em continuava semblant un codi aliè a la meva realitat. Tanmateix en aquell període efervescent d’una Transició poc pacífica, amb una por omnipresent i indefinida i el meu període biològic d’intensa construcció de la identitat, les coses, sense saber ben què, quan, com ni perquè, van anar canviant.
Certament, la meva catalanització lingüística es concentrà entre els catorze i setze anys. És a dir, abans d’aquesta edat no recordo haver mantingut mai més de quatre frases seguides en català, i als disset, calculo que, fora de casa, el 70% de les meves converses eren en aquesta llengua. Com arribar fins aquí? No, no es va produir cap caiguda del cavall de camí de Damasc. No vaig entrar en cap grup militant, radical o moderat. Cap catalanoparlant em va robar el cor (això ho reservava per a les noies francòfones que coneixia els estius). Tampoc fou per generació espontània. Senyor psicoanalista argentí, suposo que tot tenia a veure amb la construcció de la identitat esmentada. De fet, ja he parlat que vaig perdre una guerra vint-i-sis anys abans de néixer. Que vivia en un país oficial la relació amb la realitat del qual era pura coincidència. Que el meu esperit llibertari, és a dir, d’amant de la llibertat per damunt de totes les coses, em resultava incompatible amb l’esperit imperial de la identitat hispànica que, finalment  sobrevisqué a la Transició i acabà esdevenint l’Espanya actual. Que ni m’agradaven els toros, ni suportava la “canción española”, ni admetia aquella manera de ser totalitària i pagada de sí mateixa amb què es presentava en societat la hispanitat.
Anem a pams. Als quinze anys tenia molt clar que tota opressió personal era injusta per naturalesa. Que no podia tolerar que el fort abusés del feble. Que no suporto la prepotència o la hipocresia. I que davant tota injustícia, plegar-se de braços ens fa còmplices. És evident que la relació entre l’antic imperi hispànic i una Catalunya imperfecta i contradictòria, tot i que amb dret a existir, no hi ha color. No, no he renegat de meva part espanyola, com tampoc no m’he esborrat del catolicisme (malgrat que n’hi ha per estar emprenyat). Sóc conscient que mantinc una identitat espanyola crítica i inconformista, no massa diferent de la que podia tenir un Vázquez Montalbán o un Serrat capaç d’exiliar-se perquè aquesta Espanya totalitària, la que ha acaparat la immensa majoria d’espanyols, li negava cantar en català al festival d’Eurovisión. És a dir, una espanyolitat en vies d’extinció. Potser per això em sento molt bé entre argentins. Parlem la mateixa llengua i no ens agrada donar explicacions sobre qui som o on anem.
A la fi, el descobriment. La idea que la nostra llengua, la nostra catalanitat, no era un codi tancat o familiar, no es tractava d’un espai clos, sinó una nova dimensió. El descobriment de Catalunya, amb la seva història, cultura, llengua fou com topar amb Amèrica. Nous horitzons. Una oportunitat de conèixer un món ocult. Certament, mentre llegia Maragall, Martí i Pol o Ausiàs March, sentia com creixia una gran excitació. Entrar en la dimensió catalana obria portes on trobaves habitacions insospitades. Em costa entendre aquells qui defensen el dret a no aprendre català. Em recorda als fanàtics religiosos que es neguen a acceptar la ciència, perquè això va contra les seves creences. Això és, el món hispànic, fonamentat en prejudicis i creences contra el món de la raó. L’esperit inquisitorial contra l’il·lustrat.
Senyor psicoanalista argentí. Carregat d’anys, vaig conquerir la meva catalanitat a partir del desig de conèixer. O com diria la meva col·lega, la historiadora Dolors Marín, vaig acabar passant de la llibertat per conèixer al coneixement de la llibertat. Com tants altres milers de persones que hem bastit Catalunya al llarg d’aquestes darreres dècades, he exercit el meu dret a reinventar-me. A formar part, com a un més, d’una comunitat imperfecta i en continua transformació. I certament, la llengua esdevenia aquest codi, afortunadament amb pocs secrets, per aventurar-me en noves dimensions.
Certament, la suma de les meves identitats em permet pensar en estèreo. Hi ha qui es conforma amb una visió monodimensional o és orgullosa de tenir una orella fantàstica, encara que només una. Hi ha qui planteja la seva existència en funció de la destrucció de qui té al voltant. Certament, no són els meus valors personals, en què el coneixement és una obligació moral. Potser per això vaig acabar assolint un coneixement prou aprofundit sobre el país i la seva llengua. Potser per això vaig acabar de mestre, tot aplicant la immersió (i fent classes de llengua i literatura catalana) a criatures on sovint el català representa un món aliè a descobrir. Potser per això torturava els meus alumnes amb la “Cançó a Mahalta” de Màrius Torres, musicada per Lluís Llach, i els alliçonava sobre la impossible història d’amor en un país on “el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir”. Potser per això he escrit uns quants centenars (més aviat milers) de planes en aquesta llengua que és nostra, dels qui van viure fa anys en aquest país, dels qui l’habiten, i dels qui encara han de venir.
La tria de la llengua en el moment en què un es posa a escriure, més o menys d’una manera literària, acaba esdevenint inconscient. Senyor psicoanalista argentí, és un mateix qui tria la llengua o la llengua qui la tria a ell? Més aviat jo sóc dels qui pensen en la primera opció. Un dels meus escriptors preferits és Joseph Conrad, polonès qui inicià la seva carrera literària en anglès quan tenia prop de trenta anys. Heu intentat llegir Heart of Darkness en versió original? És tan summament minuciós i difícil! Es nota que el novel·lista esdevenia exigent amb la seva escriptura, perquè pretenia fer-se seva una llengua on descobria Amèrica a cada mot.
Arribats a aquest punt, tornem a la concentració de suport a la immersió, davant mig miler de mestres, pares i nens congregats a la Plaça del Vi. «Cal mantenir-se fidels al país dels pares. Tanmateix, cal fer-ho en major grau al país dels fills». El passat onze de setembre, en aquest context on hem de demanar perdó per parlar la nostra llengua, ho va dir molt clar el meu antic veí Màrius, un parell d’anys més gran que jo. Quan la roba li quedava petita, la seva mare li passava a la meva, i jo l’acabava heretant. Com un jersei que passa entre veïns d’una mateixa escala, la llengua l’hem de transmetre amb esperit solidari i col·lectiu. Català a l’atac!

Publicitat

Opinió

Minut a Minut