Frau electoral

La premsa internacional s’escandalitza aquests dies amb les eleccions generals a Rússia. Ja abans dels comicis, es qüestionaven els resultats, i un cop aquests es realitzen, la victòria de Rússia Unida, amb més d’un 49% de vots, és contemplada amb més que justificades suspicàcies. La tradició d’escassa transparència, les pegues posades als observadors internacionals, i l’absència de llibertats polítiques o el domini indirecte per part dels mitjans de comunicació són raons més que suficients perquè dubtem de la netedat democràtica del procés. Això és el que es desprèn també de les queixes de Hilary Clinton, Secretària d’Estat nord-americana, que acusa directament el grapat de plutòcrates al voltant de Putin de manipular els resultats. Els mitjans occidentals, a més, també han magnificat les manifestacions de protesta contra el desenllaç, i que han comptat amb una ràtio de deu policies per cada opositor (una ràtio similar a la que fa servir la policia cada vegada que algú es manifesta a Girona contra la presència del rei o del cunyat de l’Urdangarín).
Allò que no expliquen, tanmateix, els mitjans, és que si hi ha hagut frau (molt probable) no és perquè s’hagi perjudicat als defensors del mercat lliure, sinó al Partit Comunista (que podria haver obtingut més d’un terç dels vots emesos, respecte del 19 % oficial) o de la jove coalició Rússia Justa, que potser obtingué una quarta part respecte del prop del 14% oficial, i que és un partit fonamentalment anticapitalista (populista, segons definició dels cronistes oficials). En aquestes circumstàncies, davant  la qüestió de si hi ha hagut frau, molt probablement sí. I han perjudicat a qui qüestiona el sistema capitalista que tant defensa Clinton com els mitjans internacionals. És clar, que qualsevol resultat hagués estat criticat, perquè de tota manera, no es perdona a Putin, Medvedev i la seva coalició Rússia Unida no estar supeditat al dictat de les multinacionals occidentals. Al cap i a la fi, la Rússia actual, que sens dubte no respecta els drets humans (com tampoc ho fa Washington, Londres, Brusel·les o Madrid) és criticada per portar una política internacional independent.
Aquesta reflexió sobre el frau electoral em fa venir al cap els propis orígens de la democràcia indirecta occidental. La primera idea de democràcia representativa sorgeix a l’Anglaterra de 1830, quan la immensa majoria de la població és greument perjudicada per la revolució industrial, que rebaixa les condicions de vida i de treball de la immensa majoria de la població. Es tracta del moviment “cartista”, que creu que els parlamentaris han de ser triats per sufragi universal. Quina resposta obtenen de la democràcia més antiga d’Europa. Deportacions, empresonament, repressió. Només s’anirà ampliant el sufragi a mesura que el sistema polític es vagi sofisticant per impedir que la voluntat popular pugui obtenir representació. Un mecanisme habitual són lleis electorals restrictives, la creació de “burgs podrits”, molt pròpia del món anglosaxó, o finalment uns partits polítics d’aparença democràtica i que tanmateix responen a un sofisticat sistema de filtres i compra-venda d’interessos.
Efectivament, la sofisticació de la democràcia representativa fa que les nostres democràcies electorals no puguin comparar-se a la poca traça de règims autoritaris com Rússia o Qatar. Tanmateix, el resultat final és semblant. Evidentment, a Catalunya ja no es fan desaparèixer paperetes com durant la Primera Restauració. Tanmateix, en els darrers anys hem assistit a una altra mena de frau electoral. Votar a un partit que representa uns valors, unes idees, i sobretot un programa electoral…  i fer tot el contrari del que els seus votants exigien.
Frau electoral fou el que feu el PSOE en doblegar-se davant la gran banca i els interessos financers i plutocràtics, nacionals i internacionals (i el que explica els quatre milions de vots desapareguts).
Frau electoral fou el que CiU ha fet, quan hi havia el clar mandat d’anar vers el concert fiscal i l’autodeterminació. I avui només veiem retallades, agressions contra els treballadors públics, privatització dels serveis públics (per beneficiar els amics de Boi Ruiz) en nom d’una responsabilitat que és l’acotament de cap de sempre.
Certament, no som Rússia, ni probablement ens enviaran deu policies per manifestant (tret que no sigui per protestar contra l’arribada d’algú de la família reial), tanmateix, a efectes pràctics, la democràcia representativa continua essent un gran frau electoral. La interposició d’una maquinària política (els partits) entre la voluntat popular i els interessos de poder.
El general De Gaulle va dir una vegada que no es podien fer referèndums, perquè quan als francesos se’ls feia una pregunta, contestaven una altra cosa. Podríem inferir, que en aquests temps fraudulents, tampoc caldria fer eleccions, perquè quan els catalans volen una cosa, els parlaments decideixen una altra de ben diferent. Hi he estat pensant llargament. Per tal que una democràcia fos autènticament representativa, ens hauríem de plantejar sobre si un sorteig entre els ciutadans seria un sistema més “representatiu” que elegir a uns homes i dones que prescindiran olímpicament de la nostra opinió. Al cap i a la fi, la veïna de davant de casa sembla tan capacitada com qualsevol altre, i el seu criteri estarà menys contaminat. És clar, que no sóc gens, d’original. Al cap i a la fi, a la Grècia antiga ja feien servir aquests procediments… I tenint en compte que van derrotar de golejada l’Imperi Persa, no sembla que els anés tan malament.