Era habitual a la UdG convidar al professor Joan Lluís Marfany a participar en els cursos de doctorat d’Història. Marfany ens aportava un plus d’exotisme atès que fins a la seva recent jubilació, era professor de la Universitat de Liverpool. I la seva visió sobre la cultura catalana adoptava una perspectiva seductora, la d’acadèmic amarat de la tradició anglosaxona, la qual cosa implicava sotmetre’ns, als alumnes, a una ponderada reflexió sobre l’objecte i subjecte d’estudi. La invitació a Marfany no era aliena, sens dubte, a l’experiència de Quim Nadal a principis dels setanta, quan l’aleshores jove historiador i polític actual havia substituït a Marfany tot seguint una llarga tradició d’un lectorat de català en aquesta universitat anglesa que, a instàncies del mecenatge noucentista, arrencava des de la dècada dels vint. Nadal, com tants d’altres il•lustres intel•lectuals catalans del segle XX havien tingut l’oportunitat d’esdevenir lecturers de català submergits en les diverses Anglaterres que s’han anat esdevenint en el decurs dels anys. Un dels primers fou Ferran Soldevila, el qual va portar un dietari sobre la seva experiència anglesa entre 1926 i 1929, i que Adesiara reedita per tercera vegada (la primera publicació fou el 1938, en ple context bèl•lic, i la segona, una edició semiclandestina de 1947).
Primera dimensió que cal analitzar: la literària. En el cas de Soldevila, l’historiador fagocita l’escriptor. Tanmateix, ens trobem davant d’un autor que ens molts aspectes ens recorda Josep Pla. Fa servir una llengua rica, contemporània, amb voluntat expressa de generar un model de llengua elegant, pràctica i de referència per a aquesta aspiració de normalitat cultural. Com ens han demostrat els estudis d’Enric Pujol, Soldevila és un dels grans dietaristes de la literatura catalana. I la lectura de les Hores angleses constitueix un plaer. Segona dimensió, la històrica. L’autor pren unes notes esparses, aparentment superficials, i que tanmateix descriuen a grans trets l’Anglaterra d’entreguerres, això sí, des d’una distància d’estranger i des d’una certa admiració. Tercera dimensió, la política. No hem de perdre de vista que el lectorat de Liverpool i la presència del bo i millor de la intel•lectualitat catalana de l’època cerca miralls on reflexar el projecte de construcció i normalització nacional. “La ciutat d’ideals que volíem bastir”, que diu el vers de Màrius Torres.
Precisament perquè, després que haguem desenrunat els “somnis colgats”, i que la literatura de jo sembla reaparèixer amb gran empenta, el text manté vigència i interès. I ens mostra la profunditat de pensament d’un dels nostres clàssics. Ara, precisament una de les reflexions al voltant del qual gira el llibre és tan vigent com ho era en el passat: «difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu».
