A partir de les converses amb aquests companys, i més enllà, de la lectura d'alguns historiadors irlandesos, queda evident que l'enfrontament identitari esdevenia la punta de l'iceberg d'una història de discriminació social. El pitjor dels conflictes: la barreja entre identitat i classe social, entre l'explotació capitalista i la identitat nacional.
No es tractava d'una història de bons i dolents, sinó de conflictes entre una comunitat històricament discriminada, i una altra que disfressava de nació el que era la seva por irracional a perdre el seu estatus dominador. I allò aflorà en la pitjor de les tragèdies ara fa quaranta anys. Com a Algèria, com a Rwanda, com a l'Índia, com a Sud-Àfrica, com a l'Iraq contemporani. Uns que manen emparats en la bandera. Altres que resisteixen emparats en la religió.
El 2010, el primer ministre Cameron demanà disculpes després de reconèixer implícitament el mal comès deliberadament. No és fàcil un acte de contricció com aquest. Tanmateix, l'acte de desgreuge, si bé lloable, és del tot insuficient. Més enllà del color de la bandera o de la forma de la creu, allò que no es qüestiona és la profunda immoralitat de l'opressió. I de fet, Irlanda del Nord, com qualsevol altra societat amb un conflicte d'aquestes característiques, no seran capaços de resoldre els greuges fins que tots plegats no siguin descontaminats del terrible i maligne virus de la desigualtat.