Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Jan Pallach

|

- Publicitat -
Com alguns sabran, Jan Palach fou un estudiant que se suïcidà a vint anys tot cremant-se estil bonzo a la Plaça de St. Wenceslau, a Praga. Havien passat menys de cinc mesos de l’estroncament de la primavera txecoslovaca, i a diferència dels molts ciutadans que havien fugit (com una de les meves millors amigues Dora Husek, aleshores amb només quatre anys), Palack decidí protestar contra la llibertat de falta d’expressió i la gran presó sense perspectives en què havia esdevingut el seu país, tot calant-se foc.
Escric això quan penso en el que succeeix al nostre voltant. Palach esdevingué un símbol de la llibertat. O, encara millor, víctima de l’absència de llibertats personals sota una dictadura que condemnava a la mediocritat a la banda est del teló d’acer. Eren temps de guerra freda, i qualsevol error que cometia l’altre bloc esdevenia ràpidament símbol i metàfora de la crueltat de l’altre. De fet, dins la mateixa Praga, sota el règim comunista, també se celebraven recordatoris reprimits amb una contundència força menor que la policia nacional a la València d’avui. Altres estudiants com Jan Zajíz o Evžen Plocek van fer el mateix. Quan no et deixaven altra manera de protestar, la pròpia mort esdevenia el més espectacular acte de dissidència.

Evoco aquestes morts quan m’arriben notícies del que passa als països sotmesos als règims de capitalisme real. L’absència de llibertats democràtiques, és a dir, l’impediment administratiu als pobles que es governin per ells mateixos, ha provocat un increment d’un 40 % de la taxa de suïcidis a Grècia. També, sembla a Catalunya. Amb informacions confoses, un home també tractà d’imitar Palach a Arbúcies. Allò que en diuen crisi, i que cada vegada més és viscut com el cop d’estat financer retransmès en directe pels propis mitjans no porta més que misèria i descontentament. Un règim de terror econòmic contra el qual més veus criden a alçar-se. Una burla democràtica (com també ho eren els antics partits comunistes, amb parlaments, partits, tribunals aparentment independents i governs… al dictat de Moscou.

A Palach se li dedicà diversos monuments i homenatges, com a símbol de la resistència contra la dictadura. Em pregunto si reivindiquem la memòria dels molts als quals la despossessió d’esperances i expectatives, també serem colpejats com a València, o com a la Plaça Catalunya. El cert és que, moralment, estem obligats a combatre amb tota la nostra força l’actual dictadura. I sobretot a aquells que dicten als nostres polítiques els drames que obliguen a dimitir de viure a cada vegada més gran nombre de ciutadans honrats.
L’únic desnonament que hem de provocar és el del poder econòmic de la seva posició de privilegi.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut