- Publicitat -
Era un secret a veus que a la jornada del 29 de març hi hauria aldarulls. També es podria preveure que els mitjans focalitzarien el punt d’interès en els vidres esmicolats, per damunt de les vides esmicolades aquests darrers anys. M’estranya que cap editorialista hagués posat el titular de Crònica d’una violència anunciada.
Dins el guió, com també era previsible, bona part dels opinadors oficials, tot llençant-se cendres damunt el cap es lamenten de l’espectacle, veuen conspiracions arreu, busquen la bèstia entre els encaputxats, mentre que el PP, que en moments com aquests, es treu la caputxa ja parla de definir com a acte de terrorisme trencar els vidres de la borsa o col·locar un contenidor entremig del passeig de Gràcia.
És clar que la violència és reprobable, per descomptat. En situació de normalitat, s’espera, de les persones normals, experimentar repugnància davant un acte violent. Tanmateix, centrar una jornada complexa, on cap dels contendents ha guanyat, és un exercici estèril.
Dins el guió, com també era previsible, bona part dels opinadors oficials, tot llençant-se cendres damunt el cap es lamenten de l’espectacle, veuen conspiracions arreu, busquen la bèstia entre els encaputxats, mentre que el PP, que en moments com aquests, es treu la caputxa ja parla de definir com a acte de terrorisme trencar els vidres de la borsa o col·locar un contenidor entremig del passeig de Gràcia.
És clar que la violència és reprobable, per descomptat. En situació de normalitat, s’espera, de les persones normals, experimentar repugnància davant un acte violent. Tanmateix, centrar una jornada complexa, on cap dels contendents ha guanyat, és un exercici estèril.
El problema no és que uns quants centenars d’encaputxats hagin protagonitzat actes violents (amb danys relatius, si comparem les pèrdues que comporten retallades i els deutes nacionalitzats de la banca), sinó que, davant una creixent impotència de la gent comú per fer un cop de timó a la situació d’austeritat imposada, de degradació econòmica i social, aquesta repugnància automàtica normal en gent normal, a poc a poc anirà desapareixent.
Quant la gent normal no podem influir per mitjans convencionals en la presa de decisions d’un país, el poder empeny a la radicalització social. Evidentment la violència dels febles contra els poderosos és una estratègia sense sortida, inútil, a banda d’immoral. Tanmateix en situacions com l’actual, la racionalitat no funciona com a guiatge, i l’emocionalitat acaba sotmetent el pensament i l’acció.
Els historiadors sabem que gent normal és capaç d’esdevenir violenta, o cooperar amb els violents, o simplement mostrar-s’hi comprensiu quan es troba desesperada. Perquè… algun opinador ha pensat què passa pel cap d’algú desnonat o acomiadat quan un jove encaputxat cala foc a un cafè on ja fa temps que no hi pot entrar ni a pixar?
El millor tractament que es pot fer a la violència és prevenir-la. I en aquest context només és possible si es fa cas del milió de catalans que èrem al carrer el dijous per ordenar al govern una marxa enrere contra aquesta deriva que ens porta als esculls. Si les coses no van així, és possible que en poc temps, el milió de catalans acabin aplaudint el miler d’encaputxats. Al cap i a la fi, per molt malparits que siguin, aquests no desnonen ni acomiaden.
Quant la gent normal no podem influir per mitjans convencionals en la presa de decisions d’un país, el poder empeny a la radicalització social. Evidentment la violència dels febles contra els poderosos és una estratègia sense sortida, inútil, a banda d’immoral. Tanmateix en situacions com l’actual, la racionalitat no funciona com a guiatge, i l’emocionalitat acaba sotmetent el pensament i l’acció.
Els historiadors sabem que gent normal és capaç d’esdevenir violenta, o cooperar amb els violents, o simplement mostrar-s’hi comprensiu quan es troba desesperada. Perquè… algun opinador ha pensat què passa pel cap d’algú desnonat o acomiadat quan un jove encaputxat cala foc a un cafè on ja fa temps que no hi pot entrar ni a pixar?
El millor tractament que es pot fer a la violència és prevenir-la. I en aquest context només és possible si es fa cas del milió de catalans que èrem al carrer el dijous per ordenar al govern una marxa enrere contra aquesta deriva que ens porta als esculls. Si les coses no van així, és possible que en poc temps, el milió de catalans acabin aplaudint el miler d’encaputxats. Al cap i a la fi, per molt malparits que siguin, aquests no desnonen ni acomiaden.
Publicitat
