Opinió amb independència. Dimarts, 24 d'octubre de 2017 09:34 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Xavier Diez


Nacional doble fletxa Dilluns, 25.6.2012. 19:18 h

Ultratge a la bandera

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 7 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes
Octubre de 1997.Pioltello, un suburbi proper a Milà. Per un cúmul de casualitats –a la meva predecessora i impulsora del projecte li concedeixen el trasllat- em veig com a coordinador internacional d’un projecte Comenius, i em trobo amb uns companys de l’escola de Blanes, dues mestres finlandeses i un grupet de portuguesos d’un centre religiós de l’illa de Madeira en la rebuda oficial dels nostres amfitrions de l’institut Matteotti. Tot i haver arribat el vespre anterior, i haver compartit un bon vi, un bon sopar i una conversa agradable, en arribar al centre de secundària  ens trobem amb la professora de música i la del teatre  que ens han preparat amb els alumnes de quinze anys una rebuda protocolària.
M’ho veig avenir. Amb tota la seva bona fe del món, amb algunes banderetes dels estats participants, rojigualda inclosa, ens fan aixecar. A continuació, el grapat d’alumnes enceten amb entusiasme la Marcha Real, himne oficial espanyol, curiosament cantat a capella (després, en una conversa a part amb la Patrizia, una de les organitzadores, m’ensenya que l’himne és extret d’un cançoner on descobreixo, astorat, que és José María Pemán l’autor de la lletra). En la meva experiència vital, he estat preparat per a moltes coses. No pas per a aquesta. No em vaig mirar a cap mirall, tanmateix m’imagino una cara inicial de sorpresa, seguida per una de circumstàncies, i finalment per una de pòquer, molt a l’alçada d’un Piqué quan, enfundat amb la roja deu mirar algun rellotge de l’estadi i espera pacientment a què acabi la tortura musical.
Poc professional, molt poc professional, a diferència de les meves companyes finlandeses, amb una expressió entre solemne i satisfeta, quan sona la mateixa cançoneta capaç d’emocionar al mateix iceman Raikkonen cada cop que puja a un podi. Protocolàriament, i per no fer un lleig, agraeixo el detall, mentre em miro en Joan, avui director de l’escola, amb una cara similar a la meva. Al vespre, entre el quart i cinquè got de chianti, xerro de manera distesa amb la Marina, la directora del centre. Amb molt de tacte, tracto d’explicar-me que potser, en el nostre cas, no és l’adient.
La Marina, milanesa culta i sofisticada, que passa molts vespres a casa seva amb el Departament d’italià de l’institut tot recitant Dante i Petrarca i es relaxa tot elaborant formatge parmesà, atén els meus arguments. Que si aquest és l’himne de Franco, que si tota la família hem estat republicans, que si hi ha conflicte identitari... què dur que és ser català i malmetre energies tot donant explicacions! I quina santa paciència, la de la Marina, en Mario, la Patrizia, ia Beatrice,... que, tot i això, en les següents trobades, especialment a la de Blanes, descobreixen què difícil trobar banderes espanyoles a Catalunya, i quin escàs sentiment patriòtic que es produeix en aquestes latituds. Finalment, aquell mateix vespre brinden a la meva salut i se’n foten de la meva recitació de del Purgatorio, segon volum de La divina comedia de Dante Alghieri, en l’edició florentina de Giuseppe Formigli de 1830, que m’acaba regalant, i que encara conservo:
Per correr miglior acqua alza le vele
Omai la navicella del mio ingegno
Che lascia dietro a se mar si crudele
 
No, certament, la condició de català no és fàcil. Si hom rebutja la resignació, s’accepta la incomoditat d’haver de donar explicacions tractant d’evitar semblar un plasta. No he xiulat mai cap himne, ni he cremat cap bandera. Com a molt, he fet servir l’Hola per encendre fogueres de Sant Joan. Tot i que la constatació que destruir-ne símbols patris suposa un delicte registrat al codi penal de 1995 “amb conseqüència de multa de set a dotze mesos” i em consta que als anys vuitanta, fins a sis anys de presó, em fan venir ganes de transgredir normes absurdes.
Tenim mala sort amb els símbols. Jo no ho he negat mai. Tècnicament, es pot dir que sóc espanyol, en el sentit que així ho afirma el meu passaport i la documentació oficial que acredita la meva existència (una altra cosa és que hauria preferit ser holandès, suec i, darrerament, islandès). I tanmateix els símbols oficials són els de l’enemic familiar. No, no és cap boutade. Com sempre dic, gent que portava aquella bandera va tractar d’assassinar la meva família. L’himne és musicalment horrorós (només apte per a persones sordes, i sense subtítols), i no m’estranya que la xiulin. Deu ser per estalviar-nos haver-lo de sentir. I m’incomoda una bandera que és la de l’Espanya rància, la de l’exèrcit nacional, la del nacionalisme fatxenda de hooligan bipolar.
1975. Classe de socials de cinquè d’EGB. M’expliquen (o això dedueixo) la simbologia de la rojigualda. El groc correspondria a la grandesa (perduda) de la pàtria, i el vermell, la sang vessada en la seva defensa. A mi, que quan em punxen he de mirar cap a un altre cantó, la idea de sang vessada, em fa venir arcades. Quina poca professionalitat en el món de la simbologia! Què lluny de la liberté (blau), egalité (blanc) i fraternité (vermell) de la tricolor francesa. Quin avorriment estètic si comparem la Union Jack en base a la superposició de la creu de Sant Jordi anglesa i la de Sant Andreu escocesa. Quanta tonteria patriòtica per un drap pintat. Una vegada, en una estona d’avorriment, vaig decidir que la bandera espanyola havia de canviar, i em vaig posar a dissenyar-ne una en base a una simbologia més escaient:

Tricolor, i lectura de baix a dalt. El negre, representa el passat hispànic, que té molt poc de gloriós: la inquisició, la colonització d’Amèrica, l’eliminació de la dissidència, les guerres civils, l’esclafament de les identitats. El gris representa el present, un temps de mediocritat, fonamentat en elits mediocres i un poble indolent, incapaç de posar en el seu lloc la colla de sàtrapes que els governen. El blanc, representa el futur, encara per escriure.  I de fet, algú ja ha decidit pintar un graffitti, amb un lema digne del Plus ultra de l’escut. Es tracta d’una frase cèlebre. Dels Sex Pistols. Un homenatge a la monarquia de la seva particular versió del God Save the Queen.

lectures 2648 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.