Nota: article escrit l’endemà de l’aprovació del Pacte Fiscal.
Setmana estranya, en què la tramuntana atia el foc de les Alberes i la prima de risc exigeix que deixem de comprar els diaris. Divendres, uns nois de Reus, amb tantes rastes com doctorats, em conviden a un debat a l’entorn de l’explosiva situació actual. La discussió no és tant sobre si independència sí o no, sinó sobre com, quina i quan, amb una naturalitat que desconcerta els més calculadors. Dissabte, trobada amb un amic, íntim des que teníem set anys. Ell, fidel votant de Convergència i casat amb la novia de tota la vida, que és del poble del costat de l’Iniesta, on passen bona part d’agost. M’explica que la seva filla proto-universitària anà enguany amb l’acampada jove, a una immersió de símbols nacionals i expressions identitàries catàrquiques. “M’ha vingut amb una estelada, que ha penjat a l’habitació”, em comenta, amb naturalitat, el pare”, mentre alhora m’explica que la filla ja és al poble de la mare, considerat com un paradís d’estiu. Dilluns, una trobada amb professors de la universitat, d’especialitats i sensibilitats polítiques diverses, on també parlem, amb una naturalitat desconcertant, les dificultats que es generarien l’endemà de la independència; “els dos primers anys serien decisius per a la configuració del nou estat, i és previsible que hi hagi confrontacions àcides entre els diversos models que ja es vénen proposant”, em comenta un experimentat politòleg. Dimarts a la nit, amb uns amics, assistim a un concert de jazz a la fresca. Mentre sona un clàssic de Louis Armstrong, una parella de coneguts se’ns acosta. La senyora, de Vinaròs, arribada al Principat fa menys d’una dècada, enfundada amb una samarreta de l’Assemblea Nacional Catalana, explica com la seva família, votant habitual del PP, comprèn millor que ningú l’ànim secessionista del país. I la meva mare, gallega de naixement i arribada a Barcelona als vint-i-tres anys, em confessa que votaria sí en l’hipotètic referèndum que es podria celebrar; “em penso que és l’única manera de sortir-se’n”, diu alarmada, entre l’allau de catastròfiques notícies que vomita Antena 3.
Mentrestant, ahir, i envoltats d’una litúrgia transcendent, s’aprova la proposta de pacte fiscal al Parlament. Una resolució que no es creu ningú, i encara menys uns impulsors, que en general, tenen més informació sobre la conjuntura política que la resta de mortals. Tothom, i el president Mas, més que ningú, sap que la seqüència lògica serà la negativa de la capital de l’imperi. O encara pitjor; les “llargues” que anirem rebent, en un “empaperament” de tàctiques dilatòries neutralitzadores de qualsevol iniciativa de canvi. I el “no” previsible (probablement disfressat de maniobres polítiques, ajornaments, retòrica, succedanis o apel·lacions a negociar “a les calendes gregues”) serà la resolució certa. Més enllà de la voluntat o la incomprensió de les elits imperials (i una gran massa acrítica), és l’aritmètica el principal argument de la impossibilitat de modificar les regles del joc.
Entre totes les converses de la setmana, amb gent de diferents nivells acadèmics, grups socials opinions polítiques o expectatives vitals, hi ha clara una cosa. Mas féu un gran esforç per dir “pacte fiscal” allà on tothom pensa “sobirania nacional”. Per què li diuen amor, quan en realitat vol dir sexe? Per tant, ja a la campanya de 2010 ningú no s’enganyava. Era tractar de guanyar temps per anar tirant i no provocar el que cada vegada algú veu com a la inevitable ruptura. Tanmateix, el resultat serà el previst. Guanyar temps, per perdre’l. Malmetre energies parlant del sexe dels àngels per evitar la consumació de l’amor dels catalans per la seva llibertat, o malmetre els anys de relació insatisfactòria amb Espanya per tractar d’ajornar aquest divorci anunciat.
Tanmateix, aquest guanyar temps per perdre’l també ha tingut un efecte col·lateral, sens dubte no volgut pels guionistes de Convergència (els mateixos que van exhaurir tots els sinònims del diccionari per evitar el terme “independència”). L’estratègia era parlar de diners (els catalans estaran d’acord amb un concert que els permeti viure com els bascos, aquest devia ser el raonament) sense preveure que el col·lapse econòmic espanyol (propiciat a parts iguals entre la incompetència econòmica del PP i el fanatisme neoliberal de CiU) generaria ànsia entre el comú dels catalans. Si, certament, el nombre d’independentistes de sentiment són pocs al Principat, el sentiment d’agreujats crematístics residents al territori representa ja una massa incontrolable. Si Mas pretenia parlar de concert amb l’estratègia clara de “qui dia passa, any empeny”, ara ha desfermat el monstre, o el que és el mateix, ha pintat una estelada a les nostres butxaques, més que al nostre cor. I ha omplert d’independentistes de conveniència aquest país, que al llarg d’aquesta setmana ja està pensant en veu alta en com serà un futur sense Madrid.
