Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Per què es resisteixen a la consulta?

|

- Publicitat -

En aquests dies de negociacions complexes CiU-ERC , posar data a la consulta d’autodeterminació representa el principal escull per iniciar la X legislatura. Era lògic, d’altra banda, que una decisió d’aquesta magnitud suscités tantes resistències com ànsies. En el món sobiranista hi ha tanta impaciència com incertesa trobem a l’univers unionista. Els primers passen por, els segons, malgrat que ho dissimulen millor, senten pànic. D’altra banda, el volàtil context polític on ens trobem, condicionat per uns resultats electorals tan inesperats com difícils d’interpretar, obliguen a resituar tothom. Tanmateix, i davant el risc de fer el ridícul (un fet inherent a tot analista) tractaré d’exposar les possibles causes que expliquen les dificultats per acordar una data, una xifra que, molt probablement, ho canviaria tot.
a) La hipòtesi de la consulta com a excusa. Segons aquest raonament, CiU no es plantejava l’autodeterminació de manera seriosa, sinó com a excusa per guanyar unes eleccions per una majoria folgada. En aquestes circumstàncies, i davant els càlculs incorrectes de la coalició i els extraordinaris resultats dels republicans, CiU se sentiria incòmode i se’n voldrien desdir. Aquesta hipòtesi, personalment té poca consistència, car una part de CiU hauria arriscat massa en una jugada, i els ponts tallats amb Madrid impedirien una marxa enrere.
b) La hipòtesi de les pressions inconfessables.Segons això, a partir del moment en què CiU s’adona que ja no domina el tauler d’escacs, i que no pot controlar en exclusiva el procés sobiranista (a banda del deteriorament de la figura de Mas entre els sectors socials dominants de Barcelona i Madrid), determinades elits (La Caixa, Grup Godó,…) donarien per finalitzada l’aventura independentista i buscarien la manera de desactivar el procés, mitjançant l’estratègia tan ruïnosa del “qui dia passa, any empeny”.  Aquesta hipòtesi vindria corroborada per determinats moviments que es detecten (el regal del Banc de València a l’Isidre Fainé, el canvi de línia editorial de La Vanguardia o els estranys moviments de Duran Lleida.
c) La hipòtesi de la pèrdua d’atractiu de la independència. Segons aquest tercer supòsit, els grups dirigents pròxims a l’empresariat català, que en el seu moment van donar suport a l’estratègia de Mas, pensaven que una majoria absoluta de l’actual president els hauria permès liderar sense entrebancs el procés cap a l’estat propi… a fi de dissenyar-lo a la seva imatge i semblança. En altres termes, que haurien pogut bastir un estat d’estil andorrà o estonià: paradís fiscal per a empreses, inspiració neoliberal pel que fa a les estructures d’estat i cultura política, administració pública ínfima, sense drets laborals ni socials… Tanmateix, les eleccions del 25-N van esdevenir un veritable referèndum amb el resultat de … “independència sí, retallades no”. A més, apareix com a principal partit d’oposició una Esquerra Republicana que, encara que estigui sustentada políticament per unes classes mitjanes  que tradicionalment es troben incòmodes davant el món treballador, és el més semblant al que pugui ser una mena de social democràcia catalana. En aquestes circumstàncies, el procés sobiranista podria portar a un estat propi més aviat d’estil holandès o belga, que no és ben bé com podien imaginar els Godó, Fainé, Almirall o Grífols. Davant de la sorpresa inesperada del canvi de panorama, els convergents voldrien demostrar desesperadament no estar controlats pels republicans. A més, entre diversos grups de pressió de les classes dirigents catalanes, l’independentisme, amb aquest nou panorama, hauria perdut atractiu. Personalment aquesta és la hipòtesi que em resulta més versemblant, a partir dels petits indicis que transcendeixen de les converses i moviments d’aquesta darrera setmana.
d) La hipòtesi d’eternitzar el procés. Segons això, el nucli dirigent català, els sectors més neoliberals de Catalunya, voldrien un estat, encara que desitjarien ajornar el procés tot el possible per aplicar a fons totes les retallades possibles fins arribar al desmantellament absolut i poc reversible del que representa l’estat del benestar. Al cap i a la fi, i mitjançant la feina dels laboratoris d’idees pròxims (com la Fundació Catalunya Oberta) o els seus ideòlegs (com Xavier Sala-Martín o Xavier Roig), es veu molt clar que volen eradicar qualsevol política que pugui anar en la direcció d’un ensenyament o sanitat pública, de mecanismes d’equitat o de qualsevol cosa que recordi a igualtat social o d’oportunitats. Probablement en el seu Pla A (estat propi sota comandament convergent) devien preveure una Transició Nacional fonamentada en privatitzacions i desmantellament d’allò públic, de retallades i més retallades fins convertir Catalunya en Estònia. Ara, sospiten, probablement amb raó, que ERC  (com penso que desitja la majoria de l’opinió pública) pretén accelerar el procés, la qual cosa impedeix aplicar la seva agenda oculta.
En qualsevol cas, a CiUli resultarà molt complicat tirar enrere, alhora que pot resultar extremadament complicat justificar ajornaments o endarreriments. El cert és que, en un procés d’aquestes característiques, qualsevol minut que passa és temps perdut. La impaciència dels sobiranistes és més que justificada, perquè els processos de ruptura (que, d’acord amb la realitat i mentalitat espanyola) són inevitables, i requereixen de celeritat per evitar la reacció de l’adversari.
Desconec quins seran els passos que la nostra classe política seguirà. Tanmateix, personalment considero que les quatre hipòtesis se superposen, encara que la b) i la c) són les que més compten. L’escenari és volàtil, i els nostres polítics, com passa amb circumstàncies d’aquesta mena, improvisen més del que ens imaginem. Restar quiet, o esperar que l’altre pregnui la iniciativa, en tot cas, és el pitjor que podria succeir. Imagino que la gent normal haurem de mobilitzar-nos per assolir el liderat que mai no hauríem de deixar-nos prendre.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut