El ferro roent de la Merkel

Fa alguns anys vaig cursar l’assignatura de Dret Constitucional. A tal efecte, vaig llegir l’excel·lent manual universitari de Francesc Carreras, de manera que es pot dir que tinc un cert coneixement de com funciona l’arquitectura legal. És per això que no puc deixar de pensar en el cinisme de Romanones, que enllaça amb la tradició constitucional hispànica. Als seus enemics, els amenaçava amb fer complir la llei. En èpoques de coalicions, etzibava aquella frase de “ustedes hagan las leyes, que yo haré los reglamentos”. Tot això dóna una certa idea de la credibilitat global de la classe política hispànica, que va fer l’esforç de redactar una Constitució, la del 1978, que en quatre cinquenes parts és decorativa. L’única part efectiva és aquella en la qual es deixa ben clar que el règim resultant de la Transició, tot parafrassejant von Klausewitz, és la continuació del franquisme per altres mitjans.
Certament, el text constitucional parla del dret al treball, a l’habitatge digne, d’economia mixta o d’impostos progressius. Tanmateix, només serveix a la pràctica per neutralitzar qualsevol intent d’afirmació nacional (no espanyola, per descomptat), per intimidar la dissidència, i per assegurar que els beneficiaris del franquisme mantenen els  privilegis. Més de trenta anys de vigència han servit per demostrar que el patriciat hispànic, els propietaris del mànec de la paella, continuen essent aquella estranya combinació de plutocràcia corrupta, un alt funcionariat enquistat en els ressorts de l’estat des de l’Emperador Carles ençà, un tradicionalisme carrincló, una intel·lectualitat (diguem-ho així) hooligan, amb una curiosa deriva cap al neoliberalisme més talibà. Aznar és la representació simbòlica, l’encarnació mística d’aquella Espanya negra que, gràcies a haver guanyat la guerra per obra i gràcia de la Wermacht, es manté en el poder com una anomalia històrica, un anacronisme com la noblesa russa o la cambra dels Lords.
Dins les pràctiques i creences d’aquesta Espanya, diguem-ne post-imperial hi ha la del Sí, señor. És a dir, un nacionalisme hispànic ranci i histriònic, el mateix que difon Intereconomía i La Razón, que consisteix a ésser submís davant el fort i autoritari enfront el feble. Costa trobar coherència entre l’orgull nacional i la facilitat amb què la classe polític i el seu partit únic bicèfal (PSOE i PP) han acotat el cap davant les exigències de Berlín i els atacs presents i futurs per atacar l’autonomia de bascos i catalans. Fins i tot la humiliació experimentada pot tenir la contrapartida d’humiliar altres per sota, una oportunitat històrica de retallar un dels “excessos” de la Constitució, és a dir, l’existència política de la nostra nació.
La modificació de l’article 135 de la Constitució és una humiliació innecessària. És la manera com la Cancellera Merkel marca amb un ferro roent Espanya (i de retruc, a nosaltres). El mateix objectiu, l’equilibri pressupostari, es podia assolir mitjançant una política assenyada o mesures de política econòmica i tributària. Tanmateix, els nous junkers alemanys, l’antiga noblesa prussiana disfressada de classe empresarial, necessiten veure com xisclen els cambrers i senyores de fer feines del sud. I, amb una classe política tan covarda, podien contemplar l’espectacle com també han fet amb Grècia. Cosa significativa, les pèrdues de PIB dels nostres conciutadans hel·lènics ha estat més gran des del 2008 que durant l’ocupació nazi. Tanmateix, l’economia, que no és ciència sinó religió, amb cimeres econòmiques que recorden misses negres, imposen sacrificis humans. I modificar constitucions és una manera d’aconseguir lloar el Déu del neoliberalisme. I és clar, juguen amb aventatge, tenint en compte que és dubtós que resti cap bri de dignitat que provoqui un referèndum on podríem expressar la nostra opinió sobre la deriva econòmica de l’actual gobierno i el del futur.
Equilibrar constitucionalment els pressupostos recorda a una forca. El nus s’estreny en un únic sentit fins escanyar l’economia. En èpoques de bonança, es baixaran els tributs progressius. En èpoques de crisi, es retallarà encara més, no ja la despesa social, sinó la despesa corrent per al funcionament normal de la societat. El resultat, previsible, car aquestes pràctiques satàniques ja s’han experimentat en altres llocs. Un Xile on la gent s’endeuti per estudiar o emmalaltir, o un Mèxic on finalment els mafiosos acabin controlant, sense ni tan sols preocupar-se per les aparences, del propi estat.