Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Eleccions, educació i Partido Popular

|

- Publicitat -

Amb la mateixa sensació de restar a la sala d’espera del dentista, m’he mirat pacientment els programes electorals dels partits que al Principat poden acabar tenint representació parlamentària. Obvietats i mitges paraules, desigs irreals, propostes benintencionades i algunes idees de bomber és el que sol dominar. Res que no se senti en qualsevol campanya electoral, aquí i arreu. Tot plegat, expressió que la pròpia societat no té molt clar quina mena d’educació vol, o encara pitjor, pretén objectius contradictoris i incompatibles. Ara bé, a banda de la darrera idea de bomber del PSOE (estendre la sisena hora a primària a tot Espanya, com si no haguessin tingut prou amb aquesta mena d’aeroport de Castelló educatiu), hi ha, molt més interessant, el programa del PP. En el punt 8 de les mesures proposades hi apareix un significatiu:
Nos comprometemos a que nuestros hijos puedan recibir la misma educación  independientemente de la Comunidades Autónomas que estudien, garantizando la igualdad de oportunidades y la movilidad geográfica.
Una de les coses que es podria inferir, d’acord amb l’objectiu d’erosionar la implantació de la immersió lingüística i amb la pràctica a Ses Illes i País Valencià de fomentar una educació “trilingüe” (español, inglés y lenguas «vernáculas»), podria ser un sistema sofisticat que impedís la desobediència del professorat. Perquè, no ens enganyem, si el PP optés directament per expulsar el català a l’escola, un més que probable escenari seria la desobediència dels docents, especialment a la primària, la qual cosa podria deixar en evidència l’autoritat de l’estat, desafiat pels seus propis funcionaris. Per evitar una situació com aquesta, alguna lluminària deu haver pensat un sistema molt més sofisticat. De fet, això de l’ensenyament trilingüe podria implicar la creació, als instituts de casa nostra, de places específiques que esdevinguessin “Música en anglès”, “Educació física en valencià” i “Història en castellà”.
D’aquesta manera seria possible saltar el tallafocs normatiu de la llei de normalització lingüística i les normes que estableixen el català com a requisit per exercir com a docent a la comunitat autònoma. Permetria que professors de Burgos, Cadis o Melilla poguessin tornar, com a agents desnormalitzadors, al sistema públic educatiu (allò de la “movilidad geogràfica”). Per cert, cal recordar que el PP va recórrer els capítols lingüístics de la Llei d’Educació de Catalunya, i que aquest recurs està encara pendent al Tribunal Constitucional).
Comentava aquest escenari aquest matí amb el director d’una escola  petita del nord de Catalunya. Realment estava preocupat perquè les intencions del PP en l’àmbit lingüístic i nacional són molt clares, encara que ho tractin d’amagar des d’una campanya electoral, estèticament ben resolta, tot i que obviant qualsevol referència a continguts concrets. «Com que tenen la victòria gairebé assegurada, no necessiten mobilitzar els seus, sinó no fer emprenyar els catalans», em deia. És clar, en circumstàncies com aquestes, que col·loquin cavalls de Troia a escoles i instituts resulta altament preocupant. «Tot plegat, podria generar un conflicte de dimensions imprevisibles», vaig contestar. I vaig recordar tot seguit les paraules d’un amic historiador, en fer referència a la dissolució de Iugoslàvia.
Aquest col·lega em deia que en les circumstàncies com les actuals, i amb Espanya en una situació geoeconòmica més que delicada, que és massa gran per ser intervinguda (46 milions d’habitants i el cinquè PIB de la UE), en ple conflicte basc i amb un conflicte latent al Principat, una política d’aquest estil (que és la que vol la immensa majoria de votants populars) podria implicar una repetició de l’esclat iugoslau. És a dir, una Alemanya i un Regne Unit a qui no li importaria veure una Espanya descomposta, i “intervenible”, per sota dels trenta-cinc milions de ciutadans, i una composició del PIB semblant a la de Portugal, que reconeguessin de ple dret dos nous estats unilateralment independents (com passà amb Croàcia i Eslovènia el 1991). No oblidem que l’Ex-Iugoslàvia va petar per un tema lingüístic, quan es va decidir foragitar l’albanès de les escoles i universitats de Kosovë.
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut