Escric això quan penso en el que succeeix al nostre voltant. Palach esdevingué un símbol de la llibertat. O, encara millor, víctima de l’absència de llibertats personals sota una dictadura que condemnava a la mediocritat a la banda est del teló d’acer. Eren temps de guerra freda, i qualsevol error que cometia l’altre bloc esdevenia ràpidament símbol i metàfora de la crueltat de l’altre. De fet, dins la mateixa Praga, sota el règim comunista, també se celebraven recordatoris reprimits amb una contundència força menor que la policia nacional a la València d’avui. Altres estudiants com Jan Zajíz o Evžen Plocek van fer el mateix. Quan no et deixaven altra manera de protestar, la pròpia mort esdevenia el més espectacular acte de dissidència.
Evoco aquestes morts quan m’arriben notícies del que passa als països sotmesos als règims de capitalisme real. L’absència de llibertats democràtiques, és a dir, l’impediment administratiu als pobles que es governin per ells mateixos, ha provocat un increment d’un 40 % de la taxa de suïcidis a Grècia. També, sembla a Catalunya. Amb informacions confoses, un home també tractà d’imitar Palach a Arbúcies. Allò que en diuen crisi, i que cada vegada més és viscut com el cop d’estat financer retransmès en directe pels propis mitjans no porta més que misèria i descontentament. Un règim de terror econòmic contra el qual més veus criden a alçar-se. Una burla democràtica (com també ho eren els antics partits comunistes, amb parlaments, partits, tribunals aparentment independents i governs… al dictat de Moscou.
L’únic desnonament que hem de provocar és el del poder econòmic de la seva posició de privilegi.