Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

L’endemà de la independència, II (a dins o a fora?)

|

- Publicitat -
Ja sabem que una de les principals (i presumptes amenaces) de l’estat per evitar que el nostre país esdevingui plenament sobirà és la possibilitat del boicot a l’entrada a la Unió Europea i el vet a la presència dels PPCC a la Unió Monetària. És una amenaça creïble, perquè bona part del personal diplomàtic i les urpes de l’alt funcionariat hispànic ja ha fet intents de presentar mocions al Parlament Europeu perquè així sigui.
Aquesta mena de maniobres diplomàtiques són del tot creïbles. Ja tenim alguna experiència de com l’estat espanyol ha forçat la seva maquinària administrativa per evitar, per exemple, el reconeixement internacional de les seleccions catalanes, o l’elevat nivell de contactes per pressionar als diversos fòrums internacionals per impedir qualsevol secessió, o els diners emprats a “condicionar” els corresponsals estrangers a fi que els mitjans periodístics internacionals ofereixin una visió parcial del conflicte nacional. I, per molt que la imatge pública del govern espanyol s’hagi deteriorat molt en els darrers anys, no hem de menystenir que aquest encara disposa d’una capacitat d’influència i acció remarcables. És obvi, a més, que aquestes maniobres, fins ara discretes, passaran a ser públiques i notòries en el moment en què unes eleccions constituents o un referèndum d’independència disposin d’una data concreta. Probablement aquesta és una de les principals cartes intimidatòries per evitar la consumació de la ruptura, i per tant, cal tenir-la molt en compte.

Tot i no ser un expert en dret comunitari, els diversos tractats recullen que un sol estat pot bloquejar l’admissió d’un altre a la Unió, i per tant, l’amenaça resulta del tot versemblant. Ara bé, tenint en compte aquesta possibilitat, seria això un inconvenient o un aventatge?
Personalment, penso que l’impediment a formar part de la UM, (i menys probablement, de la UE) pot ser un regal caigut del cel. Per les circumstàncies actuals i la conformació de l’estructura econòmica, si més no, principatina, no ser part de l’euro tindria més de beneficiós que de perjudicial. Malgrat tot, la Catalunya estricta (així com també bona part del País Valencià) és una economia industrial madura i de vocació exportadora, de manera que la possibilitat de mantenir una moneda pròpia (i poder devaluar-la quan convé), combinada amb la fi de l’espoli fiscal, podria permetre portar una política industrial autònoma. De fet, el país europeu més industrial (també pel que fa a població ocupada) és Suïsa. I, contràriament a la creença popular, el sector financer helvètic és molt menor que el secundari, i la seva força és més fruit de la balança comercial (industrial) favorable que no pas del seu paper com a “paradís fiscal”. Per cert, la fiscalitat helvètica tampoc és tan diferent de la resta d’Europa.
Encara que puc arribar a ser molt repetitiu, el cert és que Suïssa i el Principat tenen moltes coses en comú, a banda d’extensió i població: no tenen recursos naturals (a diferència de Noruega, un altre estat a fora de la UE, i sense Euro). I en canvi, els catalans tenim un avantatge comparatiu: tenim mar i un dels ports més importants.
És més, la possibilitat de no formar part de la UE, incorpora un altre aventatge no gens menor. La possibilitat de deslliurar-se de regulacions comunitàries pel que fa a proteccionisme i foment al propi sector secundari i primari fet a mida del nucli dur de la Unió (Alemanya, Holanda i Àustria). De fet, aquells països que han aconseguit defugir la crisi actual i les anteriors, són aquelles que han fet cas omís de les directrius comunitàries, del FMI i del BM (Corea, Suïssa, Singapur, sense anar més lluny). Finalment, la possibilitat de mantenir un Banc Central “absolutament dependent” del govern que ens posi a l’alçada d’inversió i ocupació pública dels estats amb un nivell de desenvolupament semblant. Així, si Catalunya passés del 12 % d’ocupació pública actual, al 27-30% d’estats com els escandinaus, Holanda, o Suïssa, la nostra taxa d’atur, passaria del 22% actual a una d’inferior al 6-7%, allò que se’n diu desocupació tècnica.
Precisament aquests arguments (la capacitat d’uns PPCC al marge d’una unió cada vegada menys atractiva) és un argument favorable a la independència que pot resultar un trumfo que els espanyols pensen que és a les seves mans, i que en canvi és a les nostres. Al cap i a la fi, ben segur que des de Brusel·les algú ha plantejat algun escenari semblant al descrit ara, i deu estar aterrit.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut