L’ombra d’Aznar és allargada

Si haguéssim de resumir l’actitud política d’Aznar amb un sol eslògan amb aspecte d’epitafi, podríem dir: «Fort amb els febles, submís amb els forts». Aquesta màxima fou una constant en la seva relació amb els afers interns i externs. Dur amb els treballadors, amic dels banquers. Fatxenda a Perejil, i grum a les Açores. La grandesa hispànica que exhibia davant les fràgils democràcies llatinoamericanes i el menysteniment de catalans.
Una dècada després, Mas comença a navegar per una drecera perillosa. La ruta d’Aznar que, malauradament, i de manera paradoxal respecte a la seva passió per símils marítims, pot acabar amb el naufragi del catalanisme. Mas, i la seva psicòloga de capçalera, Joana Ortega, es mostren extremadament durs en les retallades contra usuaris, i amenaçadors contra els treballadors públics (que pràcticament no tenen possibilitats d’oposar-se a la motoserra de la Generalitat), mentre que es veu incapaç de donar un cop de puny a la taula de la Moncloa. Retalla drets, prestacions, pressupostos i futurs, mentre es lamenta del dèficit fiscal, sense gosar alçar la veu contra l’estat. Retalla avui, i deixa el concert (avui pacte fiscal i demà, probablement retoc cosmètic) per a les calendes gregues. Fa temps s’oblida de parlar de dret a decidir, quan precisament l’absència de decisió perpetua allò que la senyora Núria de Gispert acaba de prohibir de pronunciar al Parlament.
«Fort amb els febles, submís amb els forts», consigna d’un Aznar neoliberal que pretenia recuperar l’orgull patri, i que tanmateix serví per ridiculitzar la mateixa noció de nació espanyola. El problema és que el catalanisme, en la seva complexa pluralitat, troba recer a Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que en els seus orígens havia estat dipositari d’un nacionalisme transversal que podria articular una majoria social sobiranista, i que avui és en perill pels excessos neoliberals. «Fort amb els treballadors, submís davant els banquers (espanyolistes)», fórmula que pot resultar suïcida pel catalanisme, perquè associat a retallades i acotaments de cap davant Madrid, pot devaluar el sentit nacional del nostre país. És més, pot associar la mateixa idea de Catalunya a la de la privatització desaforada, a la de l’egoisme inconscient de les classes dirigents, a la de resucitar el fantasma d’una lamentable Lliga Regionalista que perseguia els obrers a trets, i que provocà l’odi de molts treballadors al catalanisme.
Hi ha alternatives? Sens dubte. En comptes de retallar funcionaris, potser els podria haver mobilitzat, juntament amb el país. Mas, com a President, tot emulant Macià, els podria haver cridat, juntament a tot el país, a recuperar l’esperit del 10 de juliol, l’endemà de les eleccions, per imposar un Concert fiscal votat al Parlament de manera unilateral. De fet, podria haver-se declarat, si més no, estat federal associat, o com a mínim, restaurar els seus furs. Doncs no, ha associat la seva causa al neoliberalisme de la deconstrucció de la Generalitat, de la Sanitat Pública, dels mitjans de comunicació públics. Tanmateix, Duran es creu Cambó, la qual cosa significa que paradoxalment, s’acabarà invocant l’espectre de Durruti
Les amistats perilloses… potser Mas sembla massa pendent de Fainé i Godó, més que del milió i mig de ciutadans que el van votar per construir un país sobirà. Aznar tenia Alierta i Pedro Jota. Honorable President, no cometi els mateixos errors que el causant de l’enfonsament electoral de 2003!