- Publicitat -
Entre els cables diplomàtics publicats per Wikileaks, es trobaven alguns informes on alguns agents dels serveis exteriors nord-americans mostraven llur preocupació pel moviment 15-M. Un dels fets que els inquietava era que, d’aquest moviment de protesta, podrien sorgir noves idees i nous lideratges que desballestessin els actuals sistemes democràtics europeus (bé, la paròdia democràtica que patim, sense llibertat, ni igualtat ni fraternitat). I que de tot plegat, arreu del continent, un nou corrent polític pogués emancipar-se de l’agenda neoliberal, com ja va passar la dècada anterior a bona part dels països llatinoamericans (Argentina, Veneçuela, Bolívia, Equador o un Paraguai intervingut la setmana anterior).
No em sembla desencertat. Cal ser molt ingenu si pensem que unes quantes manifestacions poden servir per canviar una realitat política conformada per xarxes d’interessos molt ben lligats. I en aquest sentit, l’oposició a la no democràcia de partits, no en té prou amb la mobilització i la protesta. Cal articular un discurs ambiciós, un programa coherent, i malgrat les pròpies conviccions poc amants de les jerarquies, cal alguns lideratges capaços d’aplegar forces disperses i contradictòries.
Malgrat els esforços dels mitjans per bandejar tota dissidència, aquest procés s’està teixint. El discurs antiglobalització s’ha instal·lat en bona part de la població. Comencen a circular punts programàtics acceptables per a la majoria (auditoria del deute, banca pública, taxa tobin, repartiment de la feina i dels recursos,…) i alguns noms comencen, malgrat els intents per desacreditar-los, a resultar, si més no, referents: Miren Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Vicenç Navarro, Manuel Castells, Ada Colau,…
No em sembla desencertat. Cal ser molt ingenu si pensem que unes quantes manifestacions poden servir per canviar una realitat política conformada per xarxes d’interessos molt ben lligats. I en aquest sentit, l’oposició a la no democràcia de partits, no en té prou amb la mobilització i la protesta. Cal articular un discurs ambiciós, un programa coherent, i malgrat les pròpies conviccions poc amants de les jerarquies, cal alguns lideratges capaços d’aplegar forces disperses i contradictòries.
Malgrat els esforços dels mitjans per bandejar tota dissidència, aquest procés s’està teixint. El discurs antiglobalització s’ha instal·lat en bona part de la població. Comencen a circular punts programàtics acceptables per a la majoria (auditoria del deute, banca pública, taxa tobin, repartiment de la feina i dels recursos,…) i alguns noms comencen, malgrat els intents per desacreditar-los, a resultar, si més no, referents: Miren Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Vicenç Navarro, Manuel Castells, Ada Colau,…
Entre aquesta fornada de persones brillants i carismàtiques, amb prestigi professional i personal, hi ha la Teresa Forcades. Una dona valenta, capaç de fusionar els elements morals del cristianisme a les propostes d’una economia i societat fonamentades en la cooperació i la solidaritat. Una dona que no té cap pèl a la llengua, i amb ment brillant, demostra no tenir por de res ni ningú. Una dona intel·ligent i sofisticada. Una senyora que, quan la sento, passa pel meu cap aquell bolero que diu “Si tú me dices ven, lo dejo todo”.
Ahir el recital a duo entre Forcades i Barberà fou antològic. No pas perquè Forcades fos original, al cap i a la fi, bona part del seu discurs és una obra col·lectiva que hem forjat bona part dels qui estem en això de l’antiglobalització des de mitjans noranta, sinó per l’entusiasme que demostrava i l’esperança que transmetia (sí, l’esperança, una de les quatre virtuts cardinals!). Certament, els catalans necessitem desesperadament una Syriza capaç d’aglutinar moviments dispersos i egos descontrolats. Grups i individualitats d’una tradició massa sectària. I potser la seva “virginitat política” és un dels principals factors que permetrien representar l’essencial força moral de la gent que pensem que la destrucció del capitalisme neoliberal és una obligació ètica.
Potser el títol d’aquest post és una mica exagerat. Més aviat provocatiu. El que voldria reivindicar és que una dona d’església, catalana, intel·ligent, valenta, i capaç d’assumir el missatge evangèlic de manera profunda i humana, es fa mereixedora d’un respecte i reconeixement que no sempre observo. I també es constata una paradoxa. Potser perquè a l’església encara no han arribat les privatitzacions del neoliberalisme, Montserrat encara és un dels darrers reductes de llibertat intel·lectual i independència política.
Ahir el recital a duo entre Forcades i Barberà fou antològic. No pas perquè Forcades fos original, al cap i a la fi, bona part del seu discurs és una obra col·lectiva que hem forjat bona part dels qui estem en això de l’antiglobalització des de mitjans noranta, sinó per l’entusiasme que demostrava i l’esperança que transmetia (sí, l’esperança, una de les quatre virtuts cardinals!). Certament, els catalans necessitem desesperadament una Syriza capaç d’aglutinar moviments dispersos i egos descontrolats. Grups i individualitats d’una tradició massa sectària. I potser la seva “virginitat política” és un dels principals factors que permetrien representar l’essencial força moral de la gent que pensem que la destrucció del capitalisme neoliberal és una obligació ètica.
Potser el títol d’aquest post és una mica exagerat. Més aviat provocatiu. El que voldria reivindicar és que una dona d’església, catalana, intel·ligent, valenta, i capaç d’assumir el missatge evangèlic de manera profunda i humana, es fa mereixedora d’un respecte i reconeixement que no sempre observo. I també es constata una paradoxa. Potser perquè a l’església encara no han arribat les privatitzacions del neoliberalisme, Montserrat encara és un dels darrers reductes de llibertat intel·lectual i independència política.
Publicitat
