Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Van a perder aún más que en Cuba

|

- Publicitat -

És un tòpic referir-se a la coneguda frase de Georges Santayana de “els pobles que no coneixen la història, estan condemnats a repetir-la”. La història no es repeteix mai… tot i que sempre ens ofereix curioses coincidències. Del que no tinc cap dubte és que sempre resulta pedagògica, sempre i quan sapiguem extreure les seves lliçons.

Aquest estiu, amb la deliberada voluntat d’apartar-me una mica de la tensa atmosfera que es congria aquests dies en forma de campanya electoral, vaig començar a rellegir sobre l’oblidat procés de la independència cubana. El meu avi, el meu besavi, i uns quants avis i rebesavis dels nostres oients, van anar a Cuba. I allò, acabà com un desastre. Tant és així que, als mals físics que suposà la pèrdua de l’illa caribenya, els mals morals van acabar donant títol a tota una generació que es passà dècades en un bucle de lamentacions. Ara bé, els del 98 malgastaren el temps parlant més de les conseqüències que de les causes. De fet, Espanya, que sempre la trobem en els exàmens de recuperació de setembre en l’assignatura d’història, ha oblidat els errors que el van empènyer cap al desastre cubà.

Publicitat

Els espanyols del XIX ignoraven què sentien els habitants de l’illa caribenya: les dècades en què la incomprensió de Madrid, les discriminacions, els greuges, les humiliacions va anar convertint els cubans, per cert, fills i néts d’andalusos, castellans, gallecs, extremenys en independentistes malgrat els seus innegables lligams amb la metròpoli. Malgrat les peticions formals, malgrat el malestar acumulat, malgrat l’articulació dels moviments de resistència, malgrat el clamor antiesclavista (Espanya va ser el darrer estats europeu a abolir l’esclavitud, el 1886), malgrat les revoltes, tal vegada com Rajoy la resposta va ser… res! O, en tot cas, retòrics  discursos sobre la “indissoluble unidad de la patria” i “hasta el último hombre y la última pesseta”, que es van traduir en una ceguesa suïcida sobre un món que canviava, i una resistència a copsar la magnitud de la tragèdia.

Un dels actors fonamentals en aquest drama, fou l’actuació de la premsa. Primer, focalitzaven sobre els líders insurrectes. Anhelaven matar a José Martí, líder de la rebel·lió independentista, i quan aquest fou abatut per l’exèrcit, els editorialistes madrilenys celebraven la fi de la revolta cubana, fet que no passà. Després, van matar el seu successor, Antonio Maceo. I malgrat l’eufòria periodística, els independentistes seguien. L’apoteosi arribà quan Estats Units entrà a la guerra. Malgrat que els propis polítics i militars espanyols sabien que allò era la fi, els editorialistes cridaven a prendre Nova York, en una espècie de patrioterisme surrealista. Fins que ja va ser massa tard per entendre la crua realitat.

La història no es repeteix mai, tot i que sovint hi ha processos que s’hi assemblen, i errors que es reiteren. L’opinió publicada espanyola ha renunciat a fer-se la pregunta clau: perquè. Per què Catalunya ha desconnectat d’Espanya? Què ha passat en aquests darrers anys? Com és que hi ha tanta gent, com jo mateix, que està treballant per proclamar una república catalana? Res: continuen pensant que acabant amb Mas, la broma s’acaba; que amb una constitució ens deixarem intimidar; que les amenaces o els menyspreus ens faran recular, que buscar “primos-de-zumosol” a l’exterior ens faran dubtar. L’opinió publicada ha pres vida pròpia, i fins i tot els polítics intel·ligents tenen por de les conseqüències de dir la veritat. I la veritat, la diré en anglès, tot recordant una cançó de Bob Dylan. “It’s too late, baby, it’s too late”. És massa tard. Más se perdió en Cuba. Em temo que la miopia de molts farà que molt més perdran a Catalunya.

Nota: Càpsula al programa “Girona Ara”, de Fem Ràdio

Publicitat

Opinió

Minut a Minut