Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Wert i la Història

|

- Publicitat -
No ens han d'estranyar les declaracions del ministre Wert sobre l'obsessió per “espanyolitzar Catalunya” (en termes històrics podria bescanviar-se per “convertir infieles a la vera fe“). De fet, aquestes paraules ja apareixen al programa electoral del PP, i ben segur, devien ésser redactades en les pauses de les tertúlies d'Intereconomia. No, no criticaré la diàfana sinceritat amb què ens obsequia aquest amant de la tauromàquia. Em fixaré, tanmateix, en altres frases que m'han cridat més l'atenció i han passat més desapercebudes pels mitjans de comunicació.
A l'hora de reforçar l'argumentari que justifica la invasió competencial, hi afegeix que en el currículum català de l'ensenyament secundari, “s'oculta deliberadament la identificació dels elements històrics de Catalunya dins d'Espanya” i es queixa que en els llibres de text dels alumnes catalans, en comptes d'”Història d'Espanya”, apareixen com “Història a seques”.
Aquestes declaracions (i tenint en compte que afecta els meus gremis de docent i d'historiador) no haurien de passar desapercebudes perquè resulten extraordinàriament clarificadores… 


Això ens remet a un doble història. Primer, la dels orígens de l'escola pública, i segon, la del camp de coneixement reglat que esdevé l'assignatura d'història. Ambdues coses resulten estretament lligades, i el pensament de Wert sobre ambdues qüestions esdevé molt revelador.
L'educació pública estatal, tal com la coneixem, té origen a la Prússia del primer terç del XIX. Després de la humiliació napoleònica, l'elit prussiana va decidir organitzar un instrument d'enginyeria social que resultés útil per disciplinar i militaritzar la societat. Un sistema d'ensenyament públic rígid, dur, que servís per impartir uns coneixements tècnics bàsics, que ensinistrés l'individu a rebre ordres, i que servís per adoctrinar la totalitat de la població amb un seguit de coneixements socials inventats (llengua estàndard, religió, història) havia de servir per acostumar la població a l'obediència i la submissió respecte l'estat. L'èxit de la institució va aconsellar estendre el sistema prussià arreu d'Europa, amb diferències nacionals o millors o pitjors recursos, tanmateix, ningú no dubtà de la seva eficàcia com a primer pas de la conscripció obligatòria que tants disgustos ens va donar al segle XX.
La història com a camp de coneixement reglat va anar molt lligat a la invenció de l'escola pública. Perquè les històries nacionals (de França, d'Alemanya, d'Itàlia, d'Espanya…) serviren com a relat justificatori d'aquesta submissió a l'estat. Fou durant el segle XIX que l'assignatura d'història (des d'un principi, sempre nacional) serví com a instrument de propaganda en el sentit que perseguia la creació i transmissió de mites nacionals (els gals, els ibers, la reconquesta, la revolució francesa,…) i la generació de greuges nacionals (l'odi mutu franco-alemany, la “naturalitat” de la unitat italiana o alemanya, la “unidad de destino en lo universal” hispànica,…). Per tant, les històries del segle XIX, sempre són nacionals, i les històries nacionals solen servir per donar naturalesa i justificació a les nacions. Aquí, els catalans tampoc som excepcionals, car com tot poble que ha passat pel romanticisme també ha creat els seus mites.
Wert demostra, doncs, on són les seves arrels i els seus referents actuals: al segle XIX. I on són les seves idees: l'escola com a instrument que cerca la submissió de l'individu, ja sigui a l'estat, ja sigui al conjunt de creences que el sustenten “que se sientan orgullosos de ser españoles”. Alhora, critica que els professors catalans impartim una història on Catalunya, Espanya i el món s'articulin en una mateixa matèria.
Wert es lamenta que els nens catalans disposin d'ulleres 3D per contemplar i analitzar el món en relleu. La seva idea és el retorn al blanc i negre i la unidimensionalitat de la “unidad de destino en lo universal”. Critica a la Conselleria i a la comunitat educativa catalana que preferim viure en l'escola del segle XXI, en un món cosmopolita, políglota, polidimensional, capaç de transmetre a l'alumne, no pas propaganda, sinó la complexitat i la incardinació dels fets, els factors i els actors històrics.
Això em recorda aquella frase que vaig copiar tantes vegades, cap a 1970, en els quaderns de cal·ligrafia de l'època. “Se piensa el ladrón, que todos son de su condición”. Wert acusa al sistema educatiu català de fer allò que ell voldria: fer servir l'aula per adoctrinar, per convertir infidels a la “religió única i veritable de la nació espanyola”. S'ha mirat al mirall? No veu la seva cara d'anacronisme? No té sentit del ridícul? No li caldria un psicoanalista? O, millor encara, no li aniria bé parlar amb un exorcista?
Publicitat

Opinió

Minut a Minut