Les creences 4 (setmana del fred i dels barbuts)
Quarta part
Prengueren una vereda fins a la portella del mas. Estava coberta de herbes de fenàs, mates de fenoll i algun esbarzer, però no hi havia gebrada.
—Tan poc que costa raure aquesta travessa i quasi hom no hi pot creuar —va xiuxiuejar l’Encarna mentre camejaven.
—Això és que el nostre germà s’ha tornat més gos que un pont assolat; devia pensar que en tenia prou amb l’or i les ovelles —va apuntar la Consol.
Després de les creences en moviment, espontànies llums en forma pedres que rodaven, cap més aparició esgarrifosa. Només el vent va moure la fullaraca i va fer bategar una fullola de finestra. La portella tancada. No van tocar la balda sinó que les tres juntes alhora la van empènyer fins obrir-la. Van passar de llarg per la planta baixa i es van encaminar al dormitori on estava la mare gitada. No es va sorprendre quan totes tres la van saludar.
—No has sentit les pedres de molí que queien en l'era? —li va preguntar l'Ester.
—No he sentit cap soroll.
—No! —van exclamar les tres.
—Estava gitada al llit i no ho he sentit res.
—Però si el soroll era fortíssim —va sentenciar l’Ester.
—Quina en porteu de cap. La mala consciència us fa veure visions.
Les va mormolar la mare que endevinava el que cada moment li anaven a dir quan l’Encarna li va soltar:
—Ja n’hi prou de comèdia. Prou que sap que volem la nostra part de la herència.
—No t’esveris. Jo no vaig fer la repartició de l'herència. Es va fer com es fa sempre —va confessar la mare, que parlava mastegant les paraules amb les seues genives sense dents, i va afegir—. De les quatre parts, una sencera va ser per a l’Esteve i la resta es va repartir entre ell i vosaltres. I ara, jo malalta i sense ningú que en tingui cura de mi.
—Que cuidi de vostè qui ho va heretar la major part —va assentar la Consol.
—On deu ser l’Esteve, no en sabeu res?
—Vés a saber. No s’hi juga amb el Sastre de Vallada —van contestar les tres.
—Però si us quedeu amb mi, podreu disposar de la casa i dels meus estalvis.
—La bona qüestió és que se’ls guardi perquè altres tinguin cura de vostè.
—Tinc gana. Ens deixarà menjar una mica —va preguntar l’Encarna, que amb les tenalles en les mans va recompondre les brases de la llar.
La Consol va cercar per dins la xemeneia un rastre de botifarres. Mentre les cercava, va quedar ennegrida però va trobar les marmites que penjaven d’uns claus. Les hi va despenjar i les va deixar a terra.
Continuarà…
Joan Guerola
