Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024
Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024

Contes d’en Jan Bosch 14 Amb quantes deu haver estat? 2

|

- Publicitat -

Amb quantes deu haver estat? 2

Segona part       

Publicitat

Mentrestant, amb els auriculars i l’Mp3 a la butxaca camino cap el mercat. En un no-res compro, porto la compra i la deso al rebost i a la nevera. Ben pensat el pitjor de debò és la cuina. Baietes i draps de neteja, posar i treure vaixella al rentaplats més d’un cop amb rondineig amainat un pèl gràcies a les cançons de Adele, Rihanna o Eminem. Soledat. La feina m’esquinça les hores de cap a peus.

Per ell faig bullir i faig torrar verdures i hortalisses. Torro carn o peix. Res de fregits. Per no engreixar-se, diu. Que cuino bé, m’ho agraeix. No desistiré a vigilar perquè tot plegat no esdevingui una altra presó com va ser per la mare el seu matrimoni, mig a cegues. No desitjo que per eixe home em converteixi en allò que jo odiava d’estudiant: callar i empassar-se-les totes. Per altres dones potser tingui sentit el que faig, a mi em fa por, sí molt de por malgrat el desig enorme i malgrat que la felicitat resideix en allò que a una li agrada. Per totes totes desitjo masegar-li el cos, ben proporcionat sense excés de músculs, ben fibrat, a cavall del qual m’elevo a un altre món.

Ah, i quan no cuino, rento, estenc, planxo. He d'anar impecable a la feina, afegeix ell.

—No n’hi ha per tant, noia, només pels dos, —em diu impenetrable si em queixo—. Tampoc no vas a estar sense fer.

Resto muda una estona mentre penso que tal vegada ell cregui que jo vull viure a costa seva. Al moment li dic:

—Tens raó, no tinc res a fer.

—T’he disgustat?

—Si creus que pot haver-ho fet per què m’ho preguntes. M’has donat més aviat una lliçó de poca esperança i de realisme.

—Només és que hi ha el que hi ha. No puc fer res. Em sap greu que tinguis malícia.

—Es poc amable el teu realisme. Molesta la raó que t’acompanya. Encara que, ho creguis o no, cansa força treure la pols de mobles, llibres, llums i ordenar sense parar, fins l’infinit.

Mentre netejo les habitacions en alguna ocasió em recreo en escenes al llit amb ell. Instants de repòs per gaudir-ne quan em descorda el vestit. Recordo una vegada que em vaig posar molt calenta i me’n vaig anar de bon grat al lavabo. Des de quan ho sé? El vaig deixar una miqueta de veure com l’ideal, l’allunyo només per no pensar si ha estat amb d’altres. Cansa la dependència i em fa basques. No li ho penso ni li ho vull preguntar. Indagació sense sentit o impotència. Sembla mentida que una hagi caigut en un enamorament així, quan avui la gent canvia de parella amb rapidesa.

Continuarà…

Joan Guerola

Publicitat

Opinió

Minut a Minut