Però quan tornaràs? 5
Cinquena part
Avui torno a enviar diners. Quina bogeria enviar-los a les dades bancàries de l'avís de correus. Només per ajudar el nen. A cegues. Cap notícia de si viu. Per pur vici miro la bustia, em retorna la buidor d’un pou sec. La miro fins a quatre voltes més. Quina ràbia haver-ho fet. Esclato en un plor. Passo el drap de la pols pels mobles de l'habitació d’ell. Abraço el capsal del llit que em respon amb indiferència. Per ell em repenjo com una gota que s'esmuny per la galta, llisco el cos fins a deixar-me caure estesa sobre el matalàs i ploro amb el cap contra els llençols.
Impossible muntar-m’ho sense comptar amb ell. Les pastilles contra l’ansietat no em fan efecte. En dependre d’ell de manera exclusiva, m’he creat un infern. Vaig voler crear un fill perfecte, al meu gust, i el portava per on jo volia. Quan m’assabentava que un professor, entrenador, cosí, amic o qui fos l’empipava i l’atacava, m’acarnissava amb ells. Existeixo per ell tot i que cada volta amb menys forces: fluixejo. M'aclapara la idea que sols acabaré de patir amb la mort.
Em maltractes amb tant de silenci acumulat, em desespera que hagi enviat diners per tu, i tot igual. Si et comuniques amb mi alguna vegada, no t'acceptaré les excuses de sempre: que si no tenia mòbil ni ordinador fins fa poc. Ximpleries. Després de consentir-te massa tota la vida, em tortures així, tu ho veus bé això, eh? Oh, la mare que et… No hauria d'haver sucumbit a una estima incondicional. Gens fàcil no fer-ho. Al cap i a la fi, els plors no m’ajuden més que a desfogar-me, ara vull que sàpigues que per on parles, prompte o tard, passes.
Continuarà
Joan Guerola
