Professor interí 1
Primera part
Tot un repte que els alumnes analitzessin i interpretessin les raons dels fets.
Estava convençut d'aconseguir-ho. I tant, que no em faria res canviar les estratègies de les classes i la programació. Gens difícil aixar enrere: no era un padlock. Tampoc volia improvisar.
M'imaginava assolint-ho en aules amb finestres que miressin a la ciutat. Encara que, per estar més concentrats, millor a patis amb pins i pollancres alts, com l'objectiu meu. O bé a patis amb til·lers que produïssin tanta til·la com la necessària per tenir calma. I en cas de rautija, una ampolleta d'aigua a l'abast de la mà.
Alumnes trempats front els que no badaven boca i els que no eren conductuals, encara que sovint ho semblessin a causa de les seves barrabassades que n’apareixien en quantitat i rapidesa. El repte era fer-los raonar a tots. Alhora que coexistissin l’interès professional i la preservació pròpia. Potser m’odiéssim, potser em caiguessin marrons i em trobés en un atzucac: que de tot plegat no resistís pas gaire.
Hi havia fet oposicions —quina xerrameca de teoria—, amb un tribunal que suspenia molt i que semblava una bèstia de cinc caps disposada a mossegar el nervi jugular de l'opositor. Alguna volta que altra, un dels caps de la bèstia, mentre l'opositor s'explicava, s'arraulia mig adormit o mirava de gaidó a un altre costat, amb pressa vetllada per anar a esmorzar o a dinar i pressa, no tan vetllada, per acabar i cobrar.
Malgrat tot vaig aprovar. Poc sospitava que jo, Enric Saüc i Estornell, m’anava a quedar sense plaça.
Continuarà…
Joan Guerola
