Qüestió històrica sense resoldre 2
Segona part
Ara li havien de treure les paraules amb pinces. Se sentia fart de contar històries i incapaç de vèncer la indecisió pel futur. Potser hauria d’haver mort abans que la dona, alguna volta xiuxiuejava el professor. Vivia en trànsit entre la realitat i la fantasia, la qual cosa li donava la sensació d’evitar la melancolia. Tenia fresca la història d’en Ricard. Un cristià que travessava nedant el riu amb aigua del desglaç. Arribava en plena llum del dia a l'altre costat on l’Esther, una jueva, l'ajudava a eixugar-se amb suavitat, li donava roba i l'abraçava. Els cremaven els cossos.
Per si els espiaven, s'amagaven entre canyes i mates de ginesta prop del Fluvià. En el ritual amorós s’enrossinaven pas a pas. Feia feredat com s’estimaven. I reien. En acomiadar-se, cadascú seguia sentits oposats per sendes amb ensopegades a cada tros. Al cap d’uns segons, ella, captiva de la bellesa del cristià, li feia un senyal i retornava corrent a abraçar-lo i besar-lo.
Per amor estava disposada a convertir-se en jueva conversa. Deu meu, no m’oblido com de difícil ho tenia, sovint murmurava el professor. O deia també: m’agradaria ajudar-la davant d’eixe malparit. De fet, en Ricard tenia una núvia, buscada pels pares, que li donaria bona herència. No estava interessat a casar-se amb ella. Com havia fet amb altres, se n’aprofitava.
Continuarà
Joan Guerola
