Edició 2101

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 26 de abril del 2024
Edició 2101

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 26 de abril del 2024

Contes d’en Jan Bosch 55 Qüestió històrica sense resoldre 3

|

- Publicitat -

Qüestió històrica sense resoldre 3

Terecera  part

D’un temps ençà, ella va notar que el pare s’encabotava a casar-la amb el Rabí del poble.

Publicitat

—Però per què em vols fer casar amb eixe home? Que no guanyes prou diners amb el taller d’argenteria? —va preguntar ella.

—No en tinc pas prou. Ell és el més ric del poble —va respondre ell.

—A mi no m’agrada. Té cinquanta anys.

—Ho hauràs de fer —va dir el pare en la casa que tenien a la Cúria Real.

—Però… És la llufa!

No hi va haver manera. No li agradava la intenció de les paraules. Per moments ella l’odiava. Feia dies que no veia en Ricard. Els sentiments extrems es mantenien intactes. El pare jugava amb ells.

De casualitat, o tal vegada no, es va trobar el Rabí la curiositat malaltissa del qual li va semblar un gos que l’anés ensumant.

—Véns de veure el cristià i no ens podem barrejar amb ells —li va etzibar en to venjatiu.

—No fem cap mal i tu ho saps de sobres.

—Jo t’obligo a purificar-te i m’has de prometre que abandonaràs el cristià.

El dissabte s’anà a purificar en la Miqvé. Va baixar els set graons de marbre natural i va enfonsar el cos set vegades. Després de l'última, el sol hi entrava per una finestra que donava a l’est i al riu. Era evident que en Ricard estaria amagat enmig de la ginesta, dels baladres i del canyar. Podria seguir estimant-lo? Va abandonar la Miqvé.

—Cal més purificacions —li va recordar com un dèspota que semblava disposat a fer-li la vida impossible. Potser ho passava bé i tot.

Es va engolir saliva i pareixia augmentar-li la ràbia contra ell, sempre preparat a assetjar i a fussar en els altres. La cara en foc, exasperada, el va mirar als ulls. Es deia que ell mai no mirava a les dones als ulls, mirava cap a un altre costat. Es va posar cega i li va donar una galtada. Uns cops de puny més al cap el van fer caure a terra. Al moment, va pujar a una torre, avantsala de l'acció, amb un tamborineig de dits i d'incertesa es deia no et moguis, alerta, no avancis. Tremola. Va albirar el destí. Per fi es va llançar al buit sense mesurar l'aritmètica de l'espai. Ràpid. Més que un bufit. Una fletxa a tota velocitat va ferir l’aire verd. En acabat, el silenci.

Continuarà

Joan Guerola

Publicitat

Opinió

Minut a Minut