Independència sí. No? 3
Tercera part
Tindrem un nou estat, em diuen. Ja m’està bé. El que no vull és el que es pugui amagar darrere. Que no sigui com eixe anunci que diu “Per a treball segur busquem gent amb ganes de superació” i en realitat vol dir “El sou és miserable”. Si ens enganyen, semblaran l’hòstia d’espavilats.
Qui pot dir eixes coses en un tema tan seriós. Seria l’última cosa que farien els representants que treballen per la independència. L’última del món, i no siguis tan beneït. Tens alguna sospita o n’has sentit a parlar?
Gens. No és que critiqui per criticar però fa por que pugui passar. Però un nou estat, d’acord, perfecte. Quin serà el sou mínim interprofessional, hi haurà més desnonaments, que passarà amb el deute de la Generalitat, en l’atur, o seguiran les retallades en ensenyament i en salut i moltes més qüestions que suren en l’aire.
No te n’adones que és el més important que hem viscut en tota la vida. Que podrem gaudir dels nostres impostos, que ara es queden quasi tots en Espanya i que en retornen pocs.
Per a mi la Clara és com Catalunya, que sempre m’exigeix, i que no li importa viure sense mi. Ara sento que ella i l'entorn de colors i harmonies musicals m’acullen. M’absorbeixen i suro abstret en un ambient de llibertat plena. Ella diu que l’ambient li fa oblidar penes i decepcions, tants i tants moments d'incertesa i de decandiment en el seu país. L'aglomeració de colors, olors i sons ens trasllada a un escenari sense camins barrats. Jo també m’allibero de complexos i manies. Per moments, ni sóc ni no sóc independentista. Què hi farem.
Continuarà
Joan Guerola
