Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024
Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024

Contes d’en Jan Bosch 114 Qui està lliure de què? 9

|

- Publicitat -

Qui està lliure de què? 9 (experiment de narrador càmera)

Publicitat

Novena part

Ja no plou quasi. Els joves, espantats, entren corrent a la taverna.

—Vingueu, si us plau, vingueu de pressa

Diu un, de manera atropellada i amb una expressió aspectant. Uns quants joves envolten la taula i els homes que estan asseguts.

—On… on voleu que anem?

—Al cementiri vell.

—Que voleu que hi fem a aquestes hores de la nit. A quin sant hi éreu? Que hi fèieu?

—Hem fet una aposta a veure qui era capaç de treure més ossos dels nínxols, ja que n'hi ha una lluna plena i es veu prou bé.

—Escolteu, que no en vau tenir prou l'altre dia que vau intentar cremar en Benihata?

L'Arogres parla a crits i fa algun glop de vi.

—Jo he tret ossos d'un nínxol —diu un dels joves—. Però ell ha anat a treure'n d'un altre nínxol i, en estirar-lo, ha notat que la cama es movia.

—És veritat. M'ha clavat una coça.

—Està bé, anem-hi. Ai, de vosaltres com trobem el nínxol buit —diu un dels homes.

Homes i joves entren a cementiri en plena nit, dos porten llanternes.

—És en eixe nínxol —senyalen on ells deien que havien trobat un mort que es movia.

—Esteu segurs, nois? —pregunten els homes.

Els que porten les llanternes enfoquen la llum cap al nínxol, un dels homes puja a un muntó de pedres i mira cap dins del nínxol.

—Està buit —exclama.

—No pot pas ser —diu el noi que volia treure ossos i que continua dient— jo creia…

—Per què creies si no hi ha res —diu l'home des de dalt de les pedres.

—Creia, creia, creia… Igual creies que un burro volava. Vinga, prou de prendre el pèl.

—De debò que un mort es movia —diu el mateix noi d'abans.

—Si no beguéssiu tant de vi, segur que no ensopegaríeu amb morts que es mouen —els renyeix un dels que portaven les llanternes—. Quantes rondes he fet en el casino? Segur que força.

Tothom surt del cementiri a mitjanit. Se’n van a casa. De lluny arriba el so d’un mussol. La seqüència en fons en negre.

Se senten les quatre de la matinada en el campanar del poble. En Benihata surt d’un nínxol diferent del qual ell es va gitar quan tronava, feia llamps i plovia. Surt del cementiri, va fins al camí de ferradura, seu sobre una pedra grossa i espera amb tota la paciència a un familiar. Se’n va amb un ell a caçar al parany en una parada de garrofers que estan podats de manera que els arbres es van buidant per dins i es mantenen molt espessos per fora, amb el brancatge tendint cap a terra. Entre les branques es teixeix un entramat de taulons i a la part alta es col·loquen les 'perxes', unes vares de baladre unes mosses.

—Enfoca’m bé la llanterna per poder posar varetes d'espart.

Li demana el familiar que clava unes varetes primes d’espart enviscades en les mosses de  les perxes. El familiar prepara els reclams i els sons per atreure els tords que una volta dintre van a parar-se a les branques on se’ls queden enviscades les ales i no poden volar. Se sent el caos de piular els tords.

Segueix la caça fins a fer-se de dia i en Benihata l’ajuda en allò que li demana.

Continuarà

Joan Guerola

Publicitat

Opinió

Minut a Minut