Servidor tinc una tendència innata a no creure en les enquestes, i a no creure’m les enquestes. De fet, ni tan sols tinc per molt fiables les taules estadístiques, per molt que en aquest cas es configurin a partir de dades contrastades. Potser el que tinc és poca confiança en la veracitat de les respostes dels enquestats. Per això mateix, davant la lectura de la majoria d’enquestes que es publiquen, no sento ni fred ni calor; i tant és si els resultats em són favorables (vull dir que ja m’estan bé) com sinó, no acostumo a fer-ne grans escarafalls.
Ara mateix, quan llegesc –ho deia aquesta setmana el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura– que una mica més del 53% de la població de les Illes té com a llengua inicial el català, en un percentatge notablement més alt que el del País Valencià (22%) i, fins i tot, del Principat (35%), no sé del cert com interpretar les dades. Se’m desperta la temptació d’adverbialitzar l’enunciat amb un contundent “només”; per allò del bòtil mig ple o mig buit, també podríem concloure que un 47% d’illencs tenen com a llengua inicial una que no és el català: no fa gràcia.
Posats a buscar pal·liatius, és cert que les competències lingüístiques de la població en els territoris de parla catalana en relació al català han millorat notablement en els darrers 23 anys, tot i que ho ha fet de manera desigual. Si comparem les dades sociolingüístiques obtingudes del padró de 1986 amb les proporcionades pel Baròmetre corresponent al 2008, actualment a gairebé tots els territoris de parla catalana entre el 90% i el 100% de la població entén el català, mentre que fa 23 anys a les zones urbanes de Barcelona, Tarragona, València i a l’illa de Mallorca entenien el català entre el 80% i el 90% de la població. Pel que respecte a les Illes, també la capacitat d’escriure ha millorat: fa 23 anys en manifestava capacitat en el 10% i el 40% de la població, segons l’illa, i actualment poden escriure’l entre el 40% i el 50%, a totes les illes.
Una coincidència temporal de dades estadístiques, emperò, ens situa davant una altra realitat: la percepció de la llengua com a element identificatiu no coincideix necessàriament amb el sentiment geopolític de pertinença de la població. Un estudi publicat per la empresa Gadeso determina que la majoria de la població de les Illes (55%) es sent tan espanyola com balear. Només un 7% s’autodefineix com únicament balear i el 15% afirma sentir-se més illenc que no pas espanyol.
Fins i tot el terme balear és en discussió. Sembla clar que una ampla majoria de ciutadans es sent més identificada amb la seva pròpia illa que no amb les Balears. Aquest sentiment continua sent més intens a Formentera i sobretot a Menorca. En tot cas, han augmentat arreu els que s’identifiquen més amb el seu territori més proper. I el que aposten per el concepte de Països Catalans esdevenen una minoria: és curiós, en aquest sentit, que entre els menors de 44 anys només un escàs 1% fa referència al conjunt dels països catalans a l’hora de parlar de sentiment de pertinença.
Això es el que hi ha. I, a tot just dos mesos d’unes eleccions autonòmiques, és el que convindrà que consideren els partits que aspiren a representar aquest conjunt de població. A hores d’ara, els que semblen tenir les dades més presents són els dirigents del PP, que ben segur s’aferraran a la franja d’entre un 18% (Menorca) i un 30% (Eivissa) dels qui es senten només espanyols o més espanyols que de les Illes. És un substanciós caldo de cultiu per l’espanyolisme catalanofòbic que impregna el discurs de personatges com el president conservador, José Ramón Bauzá o el batle de Calvià, Carlos Delgado.
