Tanques els ulls. Estàs adormit. És la nit del 27S. Abans de tancar els ulls la il·lusió et desborda. Majoria absoluta de JxSí+CUP en escons i en vots, doncs es tractava d’un referèndum, és a dir, de comptar qui estava a favor i qui en contra. Els indecisos són vots nuls a efectes del referèndum. Saps que JxSí i CUP hauran de negociar i que no serà fàcil, però no dubtes que el desig de llibertat facilitarà que la solució adoptada per ambdues formacions sigui win-win, guanyadora per a tothom.
Somies. Somies que Catalunya és independent, que tenim la clau de la caixa i de la nostra dignitat personal i col·lectiva. Somies que s’acaben les odiades retallades, que les farmàcies i els proveïdors socials, culturals i de tot tipus cobren puntualment a final de mes. Somies que la gent de Catalunya discuteix sobre com fer d’aquest petit país el millor lloc del món. Somies que Rajoy, Montoro, Aznar, Guerra, Bono, González, Zapatero, Rivera, Wert i tants altres no poden posar les urpes sobre els teus diners, ni sobre els teus fills, ni sobre els teus desitjos. Somies que la Justícia és ràpida i igual per a tothom. Somies que els teus fills gaudeixen d’un ensenyament d’altíssima qualitat. Somies que s’acaben les llistes d’espera. Somies que no hi ha atur i que les feines existents són de qualitat i ben remunerades. Somies que el teu fill no se n’ha d’anar a Alemanya a treballar. Somies que la corrupció desapareix i que els polítics són propers, i que escolten i donen resposta a les teves necessitats. El teu somni és dolç, gairebé humit.
Et despertes. Has caigut del llit i t’has colpejat el cap. Fa mal. T’adones que has estat dos mesos fora de joc. Veus que els teus col·legues de l’ANC estan dividits. Veus que la mateixa ANC està en mode off com a entitat. Veus que CiU ha desaparegut definitivament, i t’expliquen que CDC també desapareixerà. Veus que Artur Mas està a punt de quedar fora de circulació. Veus que la Generalitat està intervinguda. Veus que encara no hi ha nou Govern. Veus que la gent està desanimada. Veus que s’ha trencat la confiança de la gent a peu de carrer. Veus queels “indepes” discuteixen entre ells. I que ja no hi ha col·laboració.
Sents que la CUP ja no parla d’independència per fer un país millor, que amb Mas no van enlloc. Sents que la CUP parla de girar a l’esquerra, o no hi ha independència. Sents que la CUP parla de desobediència però no diu a què. Comproves que la CUP desobeeix, per sobre de tot, a la voluntat democràticament expressada per 1.620.973 ciutadans i ciutadanes. Sents que la CUP no vol Artur Mas com a President, per tant, millor Rajoy o Rivera, però comproves que fan senadora a la Sánchez-Camacho. Sents que la CUP vol imposar les seves propostes d’esquerres i supervisar la seva aplicació, però veus que no es vol responsabilitzar de les conseqüències, ni de gestionar la misèria que ens deixen Montoro i Rajoy.
T’adones que la CUP vol seguir sent independentista. T’adones que, amb aquesta senzilla condició imposada per la CUP de no investir Mas, no hi ha acord, ni Govern, ni full de ruta, ni independència, ni diners, ni futur, ni dignitat, ni reducció de l’atur, ni ocupació ben remunerada, ni educació de qualitat, ni eliminació de llistes d’espera, ni justícia social, ni neteja de corrupció, ni… T’adones que tot es mou en la desconfiança i l’enfrontament. T’adones que és l’escenari somiat per Rajoy, Aznar, FAES i el CNI, que porta treballant de manera silenciosa al carrer Santaló de Barcelona des de fa tres anys (a dia d’avui, no coneixes resultats tangibles, però els intueixes).
I finalment, en base als demolidors resultats generats per una determinada posició de la CUP, plenament coincidents amb els desitjos de tercers, et preguntes si la CUP és la CUP. Dubtes. I la teva resposta és que potser sí, o potser no. A tot arreu hi ha “aliens”.
El cop al cap et fa molt mal, cada vegada més. Estàs adolorit i trist, molt trist, decebut, irat. Et tanques a l’habitació. Crides. Crides molt fort. Plores. Plores desconsoladament. Tornes a cridar. T’aplaudeixes tu mateix amb sorneguera i dius que aquest país és un desastre, i et consoles pensant que de fet no és un país, és una autonomia intervinguda.
Passa una estona i t’ha marxat el mal de cap. Estàs més relaxat i reflexiu. Penses. Recordes que tot això ho va iniciar la gent del carrer, i que els polítics de tot signe s’hi van afegir. Ho veus clar, claríssim. És llavors quan veus que la solució ha estat sempre davant dels teus nassos. És en aquest precís moment quan t’adones que serem independents més aviat que tard i et dius: “Ja ho tenim! Som-hi?”
