Ho havia deixat aparcat, no per voluntat pròpia,
havia deixat a un calaix oblidat, uns papers,
una bolígrafs, uns llapis, uns pinzells,
ara amb el temps comprenc,
res de tot allò em cridava,
havia de viure més i més,
havia de sentir la revolta,
més enllà de la imaginació,
fer-la possible amb companyes,
amb companys, ara, passat els anys,
no hi ha res com veure la plaça plena,
no hi ha res com sentir el cor amb el cor,
no hi ha res com veure fades, nimfes, ballant,
no hi ha res com veure bruixots, folls, follets,
no hi ha res com veure la seva energia,
sentir-la, que ara em fa escriure.
Sento una Catalunya lliure,
sento una lluita ancestral,
el puny a la falç,
i cop a cop,
la destral,
la lluna,
el sol,
sento això,
i més i més,
sento revolta,
sento als pirates,
sento la cuina,
una flaire,
enlaira,
l’estomac,
amb la lluita,
la sento al coll,
a dins la lluna,
la sento,
sense por,
mai, mai,
mai la por,
ni a porres,
ni a cops,
mai vingui,
ara somnio,
torno a escriure,
després dels dies,
em calia viure,
sentir-me viu,
amb companyes,
i companys.
