Les revoltes populars al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà i la crisi nuclear després del terratrèmol a Japó tenen un element en comú: posen en relleu la importància de l’energia en les societats industrialitzades. Ambdues crisis demostren els riscos que prenem a l’hora d’assegurar el nostre subministrament energètic.
En el cas del món àrab, només cal repassar la història per a comprovar que hem estat còmplices d’una gran varietat de règims despòtics en la zona a canvi de l’estabilitat necessària perquè el petroli segueixi fluint. I encara així hem sofert per la seguretat de subministrament en crisis tan llunyanes com la del canal de Suez el 1956 o la guerra del Yom Kippur el 1973. Les reserves de petroli i gas més abundants i de millor qualitat segueixen estant aquí i el pas del temps solament empitjorarà la situació.
En el cas de Japó, la voluntat d’aconseguir una certa independència energètica els hi ha dut a sembrar les seves illes de centrals nuclears malgrat l’evident risc d’accident nuclear causat per terratrèmols i tsunamis. I encara així la dependència exterior de Japó segueix sent molt gran: és el primer importador mundial de gas natural liquat i carbó, i el segon importador mundial de petroli, del que obté gairebé la meitat del seu consum energètic total.
Hi ha molts més exemples que mostren l’extraordinària importància del subministrament energètic i com aquest s’està convertint en el principal problema al que s’enfronta la humanitat, juntament amb el canvi climàtic. En realitat, són el mateix problema: la crisi del model energètic mundial, excessivament depenent de fonts emissores de diòxid de carboni que a més presenten greus problemes de seguretat de subministrament. En paraules de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE): ‘Les tendències actuals del subministrament i el consum d’energia són clarament insostenibles, tant des del punt de vista ambiental com de l’econòmic i social’.
Arribats a aquest punt, l’habitual és discutir quines fonts o que combinació de fonts energètiques són les quals poden treure’ns del tràngol i assegurar-nos un subministrament energètic futur segur, barat i no contaminant. Però és molt possible que si plantegem el problema en aquests termes no trobarem mai la solució.
Els desequilibris en el consum energètic mundial són tan grans que és impensable que amb les tecnologies que coneixem avui puguem assegurar un consum equivalent a l’europeu per a tota la població mundial, i ni de bon tros un nivell de consum com el dels nord-americans.
Per altra banda, i com no es cansa d’advertir l’AIE, el subministrament de petroli podria estar en perill ja el 2015 o fins i tot abans. I això significa que ja no estem a temps de que el cotxe elèctric (nuclear?) ens salvi d’una pròxima crisi petroliera mundial.
Els mercats i la tecnologia, que són les úniques eines que el sistema econòmic imperant considera vàlides per a liderar la transformació necessària, han fet tard. De fet, la confiança cega en les forces del mercat i la tecnologia és la principal responsable que hàgim esperat tant temps per a plantejar-nos l’evident: que la situació ja és insostenible.
La qüestió energètica solament es podrà abordar de manera efectiva quan ens preguntem què significa realment el progrés, i sobretot, quin tipus de progrés ens podem permetre. És innegable que la major part de la humanitat encara no gaudeix d’un benestar material suficient, i això hauria de ser una prioritat.
També és innegable que en els països rics estem començant a pagar el preu d’un desenvolupament excessiu: el nostre creixement econòmic està començant a crear més problemes (contaminació, pèrdua de biodiversitat, supeditació de tots els aspectes de la vida a l’econòmic, etc) que avantatges.
Més enllà de les solucions tècniques per a poder seguir com ara, el camí passa per la redefinició del que significa el benestar i si el PIB és l’única mesura possible d’aquest. Quanta més pressió posem sobre els recursos naturals més deteriorarem la capacitat de la biosfera de suportar-nos i més riscos haurem de prendre per a assegurar que el tren del “progrés” no es detingui, encara que no tinguem molta idea d’on ens duu.
