La mort d’algú és un mal pas, sobretot per als parents i amics i per als companys de feina. Si, a més, és un esportista tothom recorda el seu esperit competitiu i les seves ganes de fer-ho cada vegada més bé.
En el cas d’en Simoncelli, portem dues setmanes de records, homenatges i comiats, però una qüestió ens ha sobtat: la voluntat del pare de dedicar-li un minut de soroll, en lloc del tradicional minut de silenci. No és pas una transgressió o prou, és molt més que això. És un cant a la vida, un gest desmesurat a favor de l’esport i, concretament, del motor.
Igual que en Ronaldinho ens va demostrar, en el seu moment, que no hi ha una sola manera d’aplaudir, ara el pare del malaurat pilot ens demostra que tots els llenguatges són vàlids mentre el missatge sigui clar.
El missatge, al meu parer, hauria de ser el següent: fes d’allò que t’agrada el veritable motor i tot anirà sobre rodes, però tingues precaució i no te la fotis de “lloros”, un anagrama de “soroll”.
