Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

La contraoferta espanyola

|

- Publicitat -

Atenció! Hem d’estar entrenats intel·lectualment i política! Aviat ens arribarà la contraoferta espanyola a la nostra proposta d’Independència. Segur que el Govern català –ho dic sense cap dada ni font, com una suposició– ja ha rebut alguna insinuació de sotamà. El Financial Times parla de federalisme asimètric (li deuen brillar els ulls al Navarro…) i algun tertulià local del PP fa mesos que parlava que la fórmula d’Estat associat s’estava coent a la Moncloa…
Però, per què no ens convé alguna d’aquestes solucions territorials? Crec que els arguments per rebutjar qualsevol contraoferta espanyola es poden relacionar amb diferents àmbits del procés de negociació: el context, l’emissor de la proposta, i el contingut, principalment.
El context ens hauria de fer preguntar-nos “i per què ara?”. És a dir, que un estat pequi de no reconèixer una nació, d’humiliar i descuidar els catalans i els seus drets, i de desatendre descaradament la pluralitat d’identitats es veu simplement en el moment de la proposta: el Govern espanyol –i l’oposició!– únicament és capaç de buscar una via per a Catalunya quan aquesta diu que se’n va; Espanya només reacciona quan els catalans ens hem queixat, i ens hem queixat moltes vegades, una darrera de l’altra, insistentment, contundentment i visiblement! Això vol dir, simplement, que ens tenen una consideració reactiva, que amb la seva proposta volen evitar aquesta acció –l’alliberament–, però no que es preocupin de nosaltres. No és una proposta constructiva. És, per tant, oportunisme i oportunisme reactiu en pro dels seus interessos (no dels nostres). Que la contraoferta vingui ara també implica que, fins que no ens tornem a queixar no tornarem a tenir atenció o, en altres paraules, no hi ha cap garantia que tinguem un reconeixement i un respecte constant d’ara endavant.
I aquesta consideració porta al segon àmbit: l’emissor de la proposta. La fórmula pot ser més o menys encertada, però l’emissari, el Govern d’Espanya, no té ja cap credibilitat (i no aquest del PP, sinó el Govern d’Espanya com a institució, com a actor polític). Ha incomplert directives europees, ha incomplert les seves pròpies lleis (pressupostos, dependència…), ha incomplert l’Estatut, no ha fomentat les cultures i identitats diferents de la castellana, ha atacat la llengua catalana… La pregunta és, ¿per quins redimonis hauria de fer ara un canvi dràstic –radical– i complir ara sí amb la seva promesa? Les propostes són paraules i, amb la trajectòria d’Espanya com a organització, cal preveure un incompliment (això, sí, si voleu justificat amb mil i una referències, però incompliment al cap i a la fi).
I finalment el contingut. Qualsevol proposta, i ara no entrarem en detalls de cap de les ofertes potencials en concret, fins i tot el famós federalisme del PSC, tenen un punt en comú: mantenir Catalunya dins d’Espanya, de fet, sota Espanya. Això, amics meus, és el quid de la qüestió ja que implica que moltes decisions, ara mateix la majoria, sobre aspectes i accions que afecten a Catalunya i els catalans les prendria Espanya, i no el Govern català, i algunes altres decisions es compartirien amb el Govern espanyol. La pregunta és: per què cal compartir-les? Per què cal supeditar-se a un marc espanyol? Si el bloc de referència cada vegada més és Europa, per què cal anar a Europa passant per Madrid i no podem anar-hi directament. En aquest sentit el federalisme és absurd, a no ser que sigui un federalisme directament europeu. Per què hem de cedir la nostra veu a Espanya quan podem parlar directament a Brussel·les i al món? En aquest punt és quan veiem que “Juntos mejor”, en realitat vol dir, “Juntos, nosotros –Espanya– mejor”. Ai, les el·lipsis…
Per tant, auguro que vindran propostes, podem dir, ‘grosses’, precisament perquè el que perd Espanya és molt.  Catalunya no perd res i ho té tot a guanyar. D’aquí poc, quan sentim parlar d’”Estat associat” o de “federalisme asimètric” hem de pensar: Per què ara? Es respectarà? Per què seguir depenent de Madrid encara que amb una nova fórmula? Crec que ja no es demana una “millora”, com deia el diputat del PP Enric Millo, ni un “estatus diferent” dins d’Espanya, com diu Pere Navarro; hem arribat al punt d’entendre que podem ser “iguals”, tractar-nos de tu a tu, d’estat a estat, com a bons veïns. Catalunya al mateix nivell institucional i organitzatiu que Espanya.  I la pregunta seria, i per què no?

Publicitat

Opinió

Minut a Minut