Més autogovern

Obtenir més autogovern serà una de les eines que emprarà el govern espanyol per desinflar les aspiracions sobiranistes dels catalans. En aquest terreny, en la possibilitat de tenir més autogovern, hi entren al menys dues consideracions: la natura de l’autogovern i la clau de tot l’autogovern.
En la natura cal atendre les idees que recentment presentava la catedràtica d’economia Núria Bosch. En un article, Bosch explicava que, malgrat que potser sí que disposem d’un dels sistemes polítics més descentralitzats, això no es podia confondre amb el poder, ja que gestionàvem molt pressupost –tot i que també afirmava que la xifra s’ha anat reduint molt els darrers anys– però decidíem molt poc. Gestionar sense decidir. El poder és la capacitat d’influència, de decisió, sobre unes polítiques i no únicament executar-les i aplicar unes normatives i pressupostos ja decidits en un altre lloc (per exemple, Madrid). Per tant, el que vol l’autogovern és la capacitat de decidir, aspecte que ara és molt reduït.  
Un exemple de gestió descentralitzada és el que faig com a pare amb el meu fill de 7 anys; per a que es comenci a responsabilitzar l’envio a comprar el pa o alguns altres queviures. Va sol, autònomament. Gestiona els diners –i mica en mica van sent més– però no hi té cap capacitat de decisió (si compra llaminadures en comptes de pa, rep un càstig o una esbroncada).
El segon punt que considero important és la clau de l’autogovern, podríem dir, la tranquil·litat i estabilitat de l’autogovern. Aquesta clau és que qui vol l’autogovern tingui la màxima capacitat de decisió sobre quan vol revocar-lo o suspendre’l. Com ara passa amb processos d’integració o cooperació internacional –en escenaris supranacionals– els estats han de cedir competències i sobirania i per tant, d’alguna manera, erosionen el seu autogovern; allò important d’aquest fenomen, pel que ara ens interessa, és que són els mateixos estats els qui decideixen fer-ho i no els ve imposat per altres instàncies.
En aquest sentit estic pensant en què l’autogovern que ens proposa el govern espanyol té més de calmant i consolador que no pas de proposta estructural sincera i feta amb convenciment. Vista la trajectòria homogeneïtzadora i centralista d’Espanya apostaria que en breu, 5, 10 o 15 anys, tan fa, l’estat tornarà a revocar, reduir, erosionar o manllevar l’autogovern que ara –empès pel context– ofereix a Catalunya. La clau és aquesta: sigui veritat o no que l’estat tornarà a fer un pas enrere en la seva oferta d’autogovern, el que sí que és del tot cert és que seria ell l’únic que tindria potestat per revocar-la. Tornaríem a estar en mans de les decisions de Madrid i, sobretot, de la més gran de tots: tenir o no tenir, ser o no ser.
La pregunta que encara ni Navarro, ni Sànchez-Camacho, ni Rivera, ni cap unionista no ha respost és per què estarem millor junts, és a dir, per què com a poble hem de cedir la decisió de ser nosaltres mateixos a un poble veí. Més autogovern seria simplement això: ajornar la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos i deixar en mans de Madrid fins quan i fins on podem decidir. Cal?